‘Crematorio'

Ha començat a Canal+ la sèrie Crematorio, que adapta la novel·la de Rafael Chirbes i se centra en la vida d'un empresari d'èxit, una mena de cacic que gaudeix dels favors dels polítics però que assisteix a la caiguda del seu imperi de corrupció. Es tracta d'una sèrie eminentment seriosa, desproveïda d'efectismes, efectes especials, concessions al públic adolescent i totes aquelles coses que avui en dia trobem a totes i cada una de les sèries espanyoles. Tal vegada sigui un punt massa greu, massa petulant i autoconscient, però quan t'hi acostumes ja no li dónes importància. Està filmada amb estètica totalment cinematogràfica, amb gran perfecció tècnica i freda estilització. El personatge central és la pura contradicció, un d'aquells rols que repel·len i sedueixen a parts iguals i que va com l'anell al dit a Pepe Sancho, a qui la càmera retrata com un patrici romà que treu i posa amb impunitat però a qui la sort és a punt d'abandonar. Crematorio només dura vuit capítols, que es preveuen intensos i espurnejants. Només hi ha una cosa que no m'acaba de convèncer. Han venut el producte amb la frase promocional “Una sèrie sobre la corrupció a Espanya” i, segons he llegit, volen accentuar les comparacions amb el cas Gürtel. Bé, tal vegada sigui oportuna la concomitància però la trobo un punt oportunista i no me l'acabo de creure. Servidor prefereix llegir-la com una bona producció d'acció, un polar –així etiquetaven el cinema negre francès dels cinquanta i seixanta– a l'espanyola, un precís dard que encerta al centre de la diana.