‘Pop ràpid': els moderns

Què és la modernitat? Unes ulleres de pasta? Unes bambes Adidas? Referències a Soft Cell o a Vampire Weekend i a pelis de cinéma verité? La cultura pop com a credo? La modernitat està plegada de tòpics, de tòpics indies, però tòpics al capdavall. De la mateixa manera que les princeses de barri tenen la seva expressió televisiva, els nous moderns també; com a mínim a la televisió catalana. No a TV3, òbviament, perquè el canal dels moderns és el 33.

Pop ràpid –que dimecres va estrenar el 33– vol ser la comèdia de i per als moderns. Tot passa en un bar, a l'Estraperlo de Badalona, i aquesta sensació d'una nit de festa surrealista i allargassada, de gag constant claustrofòbic, no acaba de funcionar; serà perquè els moderns que hi apareixen són lineals? Pop ràpid s'emmiralla en la que és la gran comèdia de situació, de culte de la joventut: vol ser la rèplica generacional d'Els joves de la BBC amb tocs d'Arròs covat –en les animacions la paròdia als moderns és més autèntica–. Per entendre'ns, en comptes dels Madness, hi canta The New Raemon; en comptes d'en Neil, va hi surt un paio amb veu de falset bevent Cacaolat. Pretensiosament transgressora. Però veient-la, em va recordar el naïf d'El joc de viure; l'últim intent de TV3 de sèrie juvenil. Pop ràpid es dirigeix al mateix públic que radiografia: els moderns se'n riuen de si mateixos, del que diuen, del que fan, del que no fan, i això els fa creure encara més moderns. Segurament l'ambientació musical és el més destacable; pocs diàlegs aprofitables, tot i que el segon episodi millora respecte al primer. Com diu un dels personatges: la mediocritat també pot ser bonica.