‘Pop ràpid'

Que la vida passa al bar és una evidència que ningú està capacitat de refutar. De sèries que han volgut aprofitar l'enorme potencial dramàtic d'un bar, n'hi ha hagut a cabassos. Algunes han esdevingut clàssiques (Cheers) i altres no ha fet tanta fortuna. Doncs ara el 33 ha estrenat Pop ràpid i és tot una sorpresa.

Al principi costa una mica entrar-hi, connectar amb la seva personalitat però ben aviat et deixes convèncer per l'espontaneïtat dels actors, per la capacitat d'observació que demostren petits detalls i per la mirada global que projecta sobre les relacions personals i la modernitat. No es pensin ara que pretén fer una dissecció de la personalitat humana ni allò que fa tanta ràbia de “retratar una generació”. Pop ràpid és més senzill i menys pretensiós, simplement parla de nosaltres des de la naturalitat i l'humor quasi sempre ben aconseguit. Un cop hem acceptat el registre que proposa ja podem deixar-nos arrossegar pels dos amics protagonistes i pels éssers que habiten al seu microclima. L'amistat, la mentida, la impostura, el sexe, les ulleres de pasta... Marc Crehuet ha aconseguit parlar-nos d'allò que veiem cada dia i projectar-hi una lúcida mirada, entre naturalista i irònica, sempre estupefacta i estranyada. La sensació que vaig tenir amb el primer episodi és semblant a l'experimentada amb Arròs covat. No dic que siguin comparables, però les concomitàncies són evidents. Veurem què ens proposa Pop ràpid en propers episodis. Veurem com evoluciona, però, de moment, promet.