La valentia del comiat

Hi ha finals que han de ser el que l'audiència s'espera: la màgia que ens fa creure, una abraçada entre amics, una sobredosi d'emocions. I el final de Polseres vermelles havia de ser així: en Roc despertant-se; la noia, el segon líder i l'intel·ligent encarant-se amb la vida fora de l'hospital, i en Lleó, el líder amb debilitats, encarant-se amb la vida dins de l'hospital però sense la colla. I totes les escenes, curosament aixoplugades –molt a l'americana– per un gran paraigua musical: des del Caic de Gerard Quintana fins a Que boig el món de Lax'n' Busto. La sèrie ha estat una gran eina per promocionar la música en català entre la franja d'edat més predisposada: els preadolescents.

Sabem que el comiat no és irreversible, tot i que Albert Espinosa i Pau Freixas van dissenyar un final que podia ser perfectament definitiu perquè en tele mai se sap. Hi havia molts moments de resum, d'escenes ja viscudes, com una promoció inclosa en el metratge de l'últim capítol. A banda de les trampetes sentimentals, de fer plorar mig Catalunya i del fenomen fan, Polseres vermelles ha sabut transmetre contingut amb missatge al públic adolescent. Ho ha fet sense cap to moralitzant i usant diàlegs sincers, de tal com es parla, dient despedida i no comiat, per exemple. I el missatge del final és ser valents. Valents en la malaltia, valents per tirar-te de nou a la piscina, valents per superar la mort de l'amic, valents per començar de nou. Quan s'estrenin els nous capítols, les fans hauran crescut i tindran altres herois. Com s'ha de resoldre? Segurament Espinosa també farà créixer els herois.