Testimoni: ser valent

La de dimarts va ser l'última edició de L'endemà –la setmana vinent hi haurà la reemissió del capítol Asseguts, que es va emetre l'any passat coincidint amb La marató dedicada a les lesions medul·lars adquirides–. Quan es va estrenar, l'espectador podia pensar que TV3 feia L'endemà des de sempre; el mateix programa des de fa molts anys. I això no és cap retret; aliens a la moda, no només és ser fidel a una manera de fer tele, sinó de creure-hi. És molt simple: explicar i escoltar. I revalorar així el testimoni. També ha posat en escena diferents graus de testimonis; tots sincers, alguns amb la capacitat de connectar perquè expliquen situacions molt quotidianes –com és quedar-se sense feina–, però n'hi ha d'altres que són molt valents. Perquè és diferent exposar-se públicament quan es tracta d'anunciar una bona nova com és adoptar un fill a Etiòpia que narrar en primera persona que s'és un addicte, a les drogues, a la beguda, al joc. En l'últim programa es va donar veu a extoxicòmans, exalcohòlics, exludòpates que van narrar la por, la degradació, la lluita; què han perdut i què han guanyat. Amb el seu testimoni s'han dignificat situacions que moltes vegades la tele el que ha fet ha estat mostrar-ne la vessant més marginal. Em va impactar especialment el que va dir la Joana, addicte al joc durant més de vint anys, en relació amb el paper de la família en el procés de desenganxar-se. Em va impactar especialment el que va dir la Joana Gómez: “M'han abandonat i he estat sola... Supera tot això [l'addicció] amb l'abandonament de la teva família. S'ha de ser molt valent”.