Confessions innecessàries

Si Lola Flores, Paquirri, Cayetana de Alba, Sofia de Grècia, Raphael i el duc de Cadis han tingut, durant l'últim any, una versió novel·lada de les seves vides –com la que explica l'Hola però amb actors i recreacions; és a dir, en format de telefilm–, Isabel Pantoja era la que faltava per completar el quadre. Antena 3 va estrenar dimecres, amb un escàs seguiment d'audiència, la primera part d'Hoy quiero confesar, la biografia de l'artista sevillana; s'havia de posar molta imaginació per trobar versemblança, similituds físiques entre l'actriu i la Pantoja. Qui si era calcat era el menut que simulava ser Paquirrín. L'única troballa del càsting.

Aquests biopics són innecessaris; una cosa és que serveixin per divulgar personatges històrics oblidats i que cal reivindicar com ara Clara Campoamor i l'altra és que contribueixin a la crònica rosa perquè a les cadenes els serveix d'excusa per muntar una nit temàtica amb reportatges o amb pseudodebats. Aquests telefilms són recreacions simplistes –la decoració dels anys vuitanta és un telèfon Góndola– amb més pressupost però menys divertides que les que fan a Vuélveme loca. El telefilm de la Pantoja va transcórrer per les estampes principals, com si fos els misteris del Via Crucis, de la primera part de la seva vida, fins que es queda vídua. Tele 5 bombardeja ara amb nous telefilms: Rocío Durcal, Carmina Ordóñez. No veuen que el format està més que esgotat i cal més acidesa, més autocrítica. Podrien seguir el model de l'HBO i amb la complicitat del famós en qüestió muntar una cosa més teatralitzada, un monòleg confessió com el que fa Carrie Fisher al documental Wishful Drinking.