Colombo

“Encara una última cosa...” Era la frase preferida del gran Colombo. Quan semblava que el sospitós podia respirar tranquil, quan aquest preveia que el detectiu ja es donava per satisfet amb les seves respostes, li etzibava una última i molt meditada mossegada final. La meva àvia sempre ens deia el mateix: “Voleu dir que l'enteneu aquesta sèrie”. Es pensava que no lligàvem caps, que les subtils consideracions d'en Colombo es perdien en la immensitat del nostre encara tendre cervell. Peter Falk se'n va anar la setmana passada i van tornar-me a la memòria instants inesborrables del seu personatge més recordat, d'aquell home de veu enrogallada, cigarret escurat fins al filtre i gavardina desgastada. I immediatament vaig pensar en com em cansen les sèries d'avui en dia. Es fabriquen com a xurros i al tercer capítol ja m'avorreixo com una ostra. La gent està fascinada amb aquest boom inesgotable, o sigui que deu ser un problema personal que assumeixo amb resignació. No em puc estar, però, de seguir pensant que les millors sèries de la meva vida ja han quedat enrere. No és una qüestió de nostàlgia ni de paternalisme tronat, però ara veig un episodi de Mentes criminales i penso que tot allò ja m'ho havien explicat fa 15 o 20 anys la senyora Fletcher, Thomas Magnum, Colombo i els detectius de Hill Street Blues. Em ve de gust retrobar-me amb Falk, amb l'avi narrador de La princesa promesa, amb el vell amic de John Cassavetes. Veuré Husbands o Una mujer bajo la influencia. I Un cadàver a les postres, és clar, que mai falla quan estic un pèl decaigut. I em quedaré tan ample.