Més conflicte que sexe

segurament qui en

el telefilm Meublé. La Casita Blanca de Sílvia Munt emès diumenge per TV3 (11,3% d'audiència) esperava veure una història retrospectiva, sobre la mítica casa de cites barcelonina; una ficció més documentalista amb testimonis de l'època i amb revelacions sobre prohoms de la ciutat que havien disfrutat als seus llits, va quedar decebut. De fet, aquesta història ja s'ha explicat a la pel·lícula documental La Casita Blanca. La ciudad oculta (2002) de Carles Balagué, que aprofita el meublé com a metàfora per fer un recorregut per la part oculta de la Barcelona de la postguerra, la de l'estraperlo i la doble vida de la burgesia franquista. Balagué combinava els testimonis amb escenes de ficció protagonitzades per actors.

El telefilm que plantejava Sílvia Munt, en canvi, no s'emmirallava en el passat sinó que tenia un component més atemporal. L'atractiu del telefilm era que s'havia rodat a les habitacions, a l'interior del mític local; el vouyerisme com a esquer. És com si l'espectador tingués l'oportunitat de mirar pel forat del pany i veure els llits en forma de cor, envellutats, i les habitacions amb tants miralls. Sílvia Munt, com a directora, coguionista i també actriu, va signar una història pensada en present, centrada en les relacions de parella, que podien passar a La Casita Blanca o en una habitació d'hotel dels afores. Hi havia més conflicte que sexe. Més diàleg que X. Munt va emfatitzar la història de personatges i les seves diverses problemàtiques sentimentals, diguem-ne afecte, diguem-ne amor, diguem-ne sexe, que no en l'escenari real, per molt que el telefilm n'és un homenatge pòstum.