Desitjant que arribi l'hivern

I no ho diem perquè estiguem fastiguejats per la programació d'estiu –que fa com mandra, que és anodina i previsible i que només en les sèries (repetides) trobes cert consol–. Conceptualment l'hivern significa la segona temporada de Juego de tronos, sèrie de l'HBO i que el Canal Plus en va emetre dilluns el desenllaç de la primera temporada. Inclosa dins el subgènere del medieval fantàstic, Juego de tronos partia –com totes les versions que es fan d'una obra literària magna– amb el desavantatge de les comparacions. Podríem dir que Juego de tronos és una actualització dels tòpics usuals: conspiracions a la cort, intrigues entre reines i cavallers, una història feta a partir de traïcions, d'hereus il·legítims i bastards de cor noble. Però hi hem vist, a més, un valor afegit. Més enllà de la riquesa d'escenaris i de vestuari, s'ha construït l'acció, la trama, a partir dels personatges i les seves accions. S'ha prioritzat el perfil, el qui és qui i la seva evolució, per posar totes les peces en el tauler d'escacs, que és, en el fons, del que s'ha tractat en aquesta primera tanda de Juego de tronos. No hi hem vist grans batalles ni grans lluites coreografiades; no calen. Això sí, hem disfrutat d'uns diàlegs brillants, amb moltes reminiscències lostianes; Tyrion té aquella finezza pròpia de Benjamin Linus. I l'escena final no va ser un comiat de sorpresa –s'havia insinuat la relació especial de Daenerys amb el foc– però sí espectacular. Una escena que emfatitza la preeminència dels personatges. Daenerys, amb el poder que configura ser la mare dels dragons, serà la clau de l'hivern.