La mirada
A la piscina de nou
Han optat per una conclusió no pas traumàtica sinó subtil i poètica
A la piscina. La segona temporada de La Riera s'ha acabat al mateix indret que la primera. Si en aquella ocasió l'Ignasi va caure –incomprensiblement– a l'aigua i la Mercè va deixar que s'ofegués, els guionistes han optat en aquesta ocasió per una conclusió no pas traumàtica sinó subtil, fins i tot poètica: la protagonista neda plàcidament a la seva piscina donant a entendre, a tall de metàfora, que ja ha superat el passat que la turmentava, els remordiments que habitaven dins seu. Em va sorprendre aquesta decisió ja que els finals de temporada acostumen a estar marcats per una bomba inesperada o per una càrrega de suspens que mantingui l'audiència amb l'ai al cor fins a la tornada al setembre. A vegades, aquest recurs ve donat per un mort, és clar que dos capítols abans ja van fulminar en Quintana amb un tret al coll, i potser no era qüestió de fer vessar tanta sang.
En general, la segona temporada ha estat satisfactòria i amb unes trames argumentals força ben treballades. No obstant això, em continuen sorprenent dues coses. Una és la facilitat dels germans Guitart per tirar-se els plats pel cap i partir peres un dia i ser tan amics tot just l'endemà. Ho trobo poc versemblant. I la segona és aquest gust per l'explicació emfàtica dels sentiments dels personatges. Exemple: el pare de la Maribel diu a en Carlos que l'aprecia molt i estarà orgullós de ser el seu sogre, però l'espectador ja sap que la parella ha decidit no casar-se –encara que després se'n desdiguin i finalment es casin–. És un recurs dramàtic tirant a embafador.
