‘Punta Escarlata'

Ho tenia tot en contra i tot i això va convèncer. Tele 5 va estrenar Punta Escarlata com si fos un sandvitx, enmig de Supervivientes–el plat únic de Tele 5–i amb excessius talls publicitaris per a una estrena; el que és habitual és protegir la novetat reservant els anuncis per abans o després. La sèrie de Globomedia –un projecte que quadrava en els estàndards de Cuatro– va aconseguir un 18,6% d'audiència a l'Estat i un 13,8% a Catalunya. I ho tenia tot en contra perquè era una d'aquestes sèries maleïdes: s'encarreguen, es graven i postproduïdes i amb anuncis a la tele, al final, es guarden en un calaix fins que algú se'n recorda.

Punta Escarlata té vocació de sèrie espanyola diferent, apartant-se de les deficiències habituals i amb una llum com de revelat antic, radicalment oposada a la fotografia alpina de Twin Peaks; l'extravagància de David Lynch i amb la qual alguns l'han volgut comparar amb finalitats òbviament publicitàries. Deixant de banda les escenes oníriques –les visions de la mèdium i les seves regressions a la infància–, les quals generen el misteri i la intriga, Punta Escarlata aposta per una trama d'investigació policial clàssica: l'assassinat de dues adolescents en un poble turístic de la costa. Amb tot, sap captar l'atenció de l'espectador. Els dos protagonistes, però, no són figures enigmàtiques com l'agent de l'FBI Dale Cooper; són una parella més comediant, pròpia d'un híbrid entre Los hombres de Paco i Corrupción en Miami. Tinc les meves reticències, però, que la sèrie no acabi essent un bluf i que el desenllaç final amargui les bones expectatives inicials.