‘Camelot'

Antena 3 va estrenar diumenge una de les moltes sèries que un dia va comprar, va promocionar com si fos un gran esdeveniment i va desar en un calaix esperant que arribés l'agost. No sé per què s'hi esforcen, perquè Camelot és material per a Neox o Nitro de matinada, després d'Expediente X o de Roma. Encara més, potser haurien de fer un pensament i programar a Antena 3, en el canal principal, Hermanos de sangre –com a ficció bèl·lica vintage– seguida de The Pacific, en una sessió etiquetada com “la nit de la Segona Guerra Mundial”, i desterrar a Nitro l'agònica The event i Camelot, dues sèries que es van desinflar més de pressa que Carmen Machi menjant iogurt. A la primera no cal ni dedicar-hi dues línies. En la segona, el problema és el repartiment.

Quan es vol reescriure de nou un mite com és el del rei Artús hi ha un problema: tot el que s'ha fet abans –innombrables adaptacions–, i que forma part de la memòria dels espectadors. Tots tenim un Artús al cap –el meu es diu Richard Harris i cantava a Vanessa Redgrave vestida com si fos la reina de les neus a la pel·lícula del 1968–, una Morgana i un Merlí, i de perfils tan diferents que molt sovint cada versió explica la llegenda a la seva manera. La gràcia és trobar-la. I Camelot de la cadena Starz no ho ha sabut fer, en part perquè el protagonista no té prou força; la idea d'un jovenet que aprèn a ser heroi potser atraparia un públic més adolescent. Per la seva banda, Merlí té un problema que es diu Joseph Fiennes; vol fer-se l'enigmàtic i a voltes l'irònic, i acaba essent un Merlí còmic.