El zàping
La butaca
És destacable que TVE a Catalunya vulgui sortir de l'ostracisme
Una butaca orelluda convida a expressar-se. I la butaca és el símbol, per dir-ho d'alguna manera, de TVE a Catalunya. Memòries de la tele treia una butaca vermella al carrer perquè el veí del poble o la ciutat de torn participés còmodament. No una butaca, però sí unes cadires funcionals es necessiten per a la conversa a Gent de paraula o per al debat de 59 segons. Poca cosa més es pot fer (o els deixen fer) a TVE a Catalunya que un plató amb cadires, que un programa pensat per a
La 2. La festa fa temps que se'ls va acabar.
Seguint amb la línia de la butaca, aquest estiu s'ha estrenat la docusèrie 25(…)50, clar exemple que Nous Formats de TV3 ha creat escola, una manera de fer. A 25(…)50, es dóna paraula als joves de 25 i als que els doblen l'edat perquè expliquin què pensen de l'amor, de la mort, de la feina, del futur, de l'espiritualitat…, en definitiva de la vida. L'objectiu és contraposar opinions de dues generacions fent-ho amb un muntatge àgil, amb una veu en off que guiï, presenti els testimonis i conclogui, i amb el tarannà festiu que desprèn un acordió i dels comentaris, amb humor, dels participants. És destacable que TVE a Catalunya vulgui sortir de l'ostracisme amb programes com aquests, en què no es busca tant que el testimoni filosofi, sinó que s'expressi sense embuts. Però no és el primer cop que ho fa. Fa tres anys hi havia un espai delicatessen, més propi del 33, Anecdotari –es pot recuperar al web de RTVE–, que apostava per la butaca i pel valor d'explicar una bona història: singular, curiosa, una vivència, l'anècdota que tothom diu que explicarà als néts algun dia.
