El zàping
El terror de ‘Marchlands‘
El plus d'aquesta sèrie és com t'expliquen una història comuna
Les històries de fantasmes, les d'amics imaginaris que són en realitat esperits d'infants morts i el mite de la casa encantada són tan recurrents que es fa difícil que l'espectador es desempallegui del tòpic, d'aquest imaginari col·lectiu del terror. La sèrie britànica Marchlands marca la diferència entre el que podria ser un contingut propi de telefilm de tarda de cap de setmana o un reportatge d'Iker Jiménez, i una sèrie de misteri i intriga que sap ser inquietant. Sol passar que en els contes per no dormir la casa embruixada domina la narració; com passava amb l'illa de Perdidos. A Marchlands, si bé l'escenari és important –la casa antiga uneix les tres famílies en tres temps, els seixanta, els vuitanta i l'actualitat–,els personatges, i els seus secrets, li acaben robant el protagonisme. Com a bona sèrie britànica la reconstrucció de les èpoques és fidedigna; res hi és sobrer ni artificiós. La recreació dels vuitanta, que podria ser excessiva, no ho és. El plus de Marchlands és com t'expliquen una història comuna –l'esperit d'una nena, l'Alice, en una casa i com afecta els que hi habiten–, amb una mirada calidoscòpica, amb salts temporals, excel·lentment entrellaçats pels personatges, presentats d'adolescents, joves o adults. L'única pega és com l'ha emès Antena 3: amb un tràiler previ que ensenya més del que insinua i, si la sèrie és curta –cinc episodis–, els emet gairebé d'una tirada –tres en el primer dia– pervertint el format original i els finals episòdics amb cop d'efecte; si ho saben els guionistes, els agafarà un cobriment de cor.
