Monzó & Om

No és per dur la contrària, però espero més d'El convidat de la setmana vinent, amb la monja i metgessa Teresa Forcades, del que em va oferir l'estrena, amb Quim Monzó. El valor del programa d'Albert Om –intueixo que aquest any li caurà l'Ondas– és recuperar la conversa com a espai televisiu. Reformula l'entrevista en profunditat i ho fa evitant la fredor d'un plató –la idea del cap de setmana dóna vivesa i proximitat– i apostant pel tarannà d'Om. És una entrevista feta amb temps, amb músiques suggeridores d'emocions com un espot de Casa Tarradellas. I Om aconsegueix els mateixos titulars que Soler Serrano amb A fondo.

Quim Monzó era el convidat ideal per tornar i arrasar. I sí, va dir veritats que de tan senzilles són sàvies (dels pares, de la gent, la mort, la vida...), però El convidat ha excel·lit quan ha redescobert un personatge, o si algú que a priori no tenia massa res a dir ens ha sorprès. Monzó va ser Monzó. I reconegue-m'ho, és un fantàstic exercici de vouyerisme: la dona, el fill, com és el cau del creador –amb dos ordinadors i els cascos grocs protectors del martell hidràulic–, el restaurant i el bar habituals, quin tipus de lletra utilitza a l'ordinador, la prestatgeria amb The Soprano, les boles al seient del cotxe, l'escriptor afaitant-se... Va faltar el fúting i el partit del Barça; l'audiència es fixa en els detalls. També hi va haver el llit que grinyola, el diàleg provant matalassos (escena pròpia de Sexo en Nueva York) fotografiant-se al llit amb admiradores... l'única activitat que van fer el cap de setmana a part del que és preceptiu: menjar, jeure, beure i parlar.