Edat d'or dels concursos

Crec que ja ho he escrit alguna vegada, però hi torno: sóc addicte a El gran dictat. D'entre la munió de concursos que infesten la nostra graella, cap com aquest no em manté amb tanta tensió i atenció palplantat davant la pantalla. El marge de novetat és mínim entre una edició i la següent, però encara que les proves siguin sempre les mateixes, cap dia no em fa recança retornar-hi. La mecànica és ben senzilla, però sempre m'hi enganxo i la combinació entre forma i contingut és d'allò més harmoniosa.

Hi ha altres varietats de concurs, com ara les proves delirants d'Uno para ganar, les estrambòtiques preguntes i apostes d'Atrapa un millón i els clàssics entre els clàssics (Saber y ganar, Pasapalabra). Suposo que ja s'hauran adonat que els concursos estan vivint una estranya edat d'or. Alguns van començar com a setmanals (els d'Òscar Dalmau i Carlos Sobera) els han convertit en diaris perquè l'audiència és boníssima, i d'altres els han posat també el cap de setmana (el de Jordi Hurtado, que per cert està més histriònic que mai i potser s'hauria de calmar una miqueta) perquè va com un tro. No sé si hi ha algun motiu concret i demostrable que expliqui aquest èxit, suposo que deu tenir a veure amb això de la crisi i bla bla bla.

Més enllà dels motius que cadascú hi vulgui donar, de les excuses que ens empesquem per tenir entretinguts els sociòlegs, veure concursos és, ara més que mai, una opció d'allò més sana i agradable per gaudir de la tele. Ves per on, quines coses!