El zàping
Un cara a cara llunyà
La distància que els separava de la taula també ho feia de l'audiència
Els polítics (i assessors de comunicació i aparells dels partits...) haurien de repensar les regles que imposen en el joc, en l'escenificació de cada quatre anys, però sobretot en els formats d'aparador televisiu i particularment els de confrontació com els debats cara a cara. I no serà perquè la paraula no tingui elements d'espectacle! La discussió és el gran xou televisiu; Sálvame ho fa cada tarda.
S'hauria de repensar la fórmula perquè el que es va veure dilluns, en la forma i el fons, era propi de la televisió de fa 20 anys. Hi influeix la rigidesa del cronòmetre, els monòlegs de tres minuts, la falta d'espontaneïtat dels candidats, excessivament mesurats; Rajoy i Rubalcaba estan més còmodes al Congrés que en un plató i en cap moment em va fer la sensació que volguessin regalar als espectadors un ping-pong dialèctic; cobrien l'expedient. La distància que els separava de la taula –llarga– també els distanciava, metafòricament, de l'audiència. És molt més pròxim el format Tengo una pregunta para usted; com a mínim sembla un examen més real. Semblava que Rajoy i Rubalcaba volguessin deixar la passió per als altres debats, per al postpartit, el dels tertulians saberuts de La Sexta i Intereconomía TV; ja que la política espanyola és bipolar, també el periodisme de trinxera. Entre la banalització (no cal fer un OT per a candidats) i l'excessiu encotillament actual hi ha d'haver un punt mitjà en què un cara a cara sigui un espectacle televisiu més enllà de l'expectació que hi posem tots plegats.
