La mirada
Els castrats
Segons les seves refinades plomes, no es pot banalitzar així
Tal com vaig avançar fa algunes setmanes amb motiu de la seva estrena, sóc addicte compulsiu a Òpera en texans, aquesta delícia del 33 en què Ramon Gener cada setmana analitza una òpera de forma accessible i molt eloqüent, fent-la arribar a tothom. Tal com era previsible, ja he sentit algunes veus de puristes de l'òpera que no toleren aquesta heretgia de posar el bel canto a l'abast de tothom, de parlar-ne sense elitismes ni reclinatoris. Segons les seves refinades plomes, no es pot banalitzar d'aquesta manera. Banalitzar? Ben al contrari! Si alguna cosa fa en Ramon Gener a Òpera en texans és mostrar-hi un escrupolós respecte i passar-hi una mica el raspall per treure'n la cotilla de naftalina que durant anys i panys hi han enquistat als foyers i salons dels miralls d'arreu del món. Diumenge no ens van parlar de cap obra concreta, sinó del fascinant món dels castrati, o sigui –sent escrupolosos amb el llenguatge–, dels contratenors, aquells cantants capaços de fer servir la veu de falset per aconseguir
registres semblants als d'una contralt o mezzosoprano. Quin plaer poder
escoltar la prodigiosa veu de Philippe Jaroussky i David Daniels, els dos grans contratenors del nostre temps.
Facin la prova. A partir d'ara, sempre que algun pesat els digui alguna cosa com “La tele és una merda” o “Com pots mirar la tele?”, vostès contraataquin tot seguit: “Ah, però que encara no has vist Òpera en texans del 33?” “Un programa d'òpera? Quina llauna, no?”, replicaran. Llavors la resposta ha de ser: “Ja t'ho faràs!”
