El zàping
Els pallassos de la tele
La infantilització dels programes d'humor és una evidència
No, no són Gabi, Fofo, Miliki, Fofito i Milikito. Ni vesteixen de vermell amb bombí ni surten passades les cinc de la tarda. Els pallassos de la tele, ara, són uns altres, i no em refereixo al jurat del El número uno d'Antena 3, carregós, amb ganes de destacar i poques de valorar. Els pallassos de la tele tenen cita amb els nens els dilluns a la nit al Crackòvia: Sergio Ramos i Guti; Charly i Cruyff; Puyol i la Queca i Gaspart i Núñez, així, en parella que propicia el diàleg còmic i els malentesos. Des de fa anys que, l'èxit de la paròdia i la ironia va en paral·lel a la infantilització dels continguts de màxima audiència. I Crackòvia n'ha fet la seva gran màxima. Dilluns de Pasqua va debutar la Queca, l'ovella de peluix de Carles Puyol, un gag amb el qual el programa accentua encara més la faceta de Barri Sèsam futbolístic en què s'ha convertit. També dilluns, i conscients del seu atractiu per al públic infantil i també una ironia en si mateixa, van introduir l'espectacle de titelles, el tradicional, el de les matinals de diumenge, a la tele. Cruyff i Charly, a la sala de realització i, com dos nens més, asseguts davant del guinyol, alertaven un ninot –era Mr. Potato?– que buscava la cinta del següent gag. I ja fa temps que Sergio Ramos es dirigeix als nens, com si fos en Supercoco, amb la voluntat didàctica de fer-los saber el que està bé i el que està malament. El gag s'articula i és efectiu si només s'utilitzen referents del món infantil? Hi ha el precedent de Bob l'Estatut però va ser en Tomàs Molina de Polònia qui va obrir el teló del guinyol.
