El plor de la Rubio

Ni l'apuntador no veu Operación triunfo. L'última emissió va fer un 12,7% de quota, i així no es va enlloc. No m'estranya gens que ja no s'ho miri ni la tieta Ramona. Qualsevol que s'hi passegi, ni que sigui durant uns minuts, veurà de seguida que allò no hi ha per on agafar-ho. No en tinc ni idea del que faria jo si hi tingués alguna responsabilitat executiva, més que res perquè els contractes laborals s'han de respectar en la mesura del possible i segons quines decisions encara crearien més mala maror. Però el primer impuls seria fer fora immediatament la Pilar Rubio com a presentadora de les gales. Si després de dos o tres programes, encara no hi ha manera que es familiaritzi amb el ritme, les constants vitals i les pulsacions internes del xou, doncs passi-ho bé i fins mai. Quan no sap què dir recorre a Noemí Galera –que sap que té carta blanca– perquè digui ella el primer que li passi per la barretina. L'altre dia va intentar suplir les seves constants mancances –errors, inoperància entrevistadora, arítmia perpètua– amb el vell truc de la llagrimeta quan van fer fora en Charlie, que tot sigui dit de pas, ningú amb un mínim de seny no pot entendre què nassos hi fotia Charlie emetent sons i pretenent que ens creguéssim que allò era cantar. El plor de Rubio no venia a tomb de res i va sonar a llàgrima de cocodril. És clar que de poc serveix demanar autenticitat en un programa en què tot és prefabricació. Abans com a mínim l'envasat al buit estava ben fet, tenia un bon acabat industrial. Ara, ni això.