Duel de trons

En les sèries, com en tot a la vida, et fan triar. Ets de Perdidos o d'Herois? Ets de Modern Family o de Parenthood? Ets de Bones o de Castle? Sempre hi ha una guerra de dos perquè hi ha dues cadenes que aposten per voler fer el mateix. Els addictes a les sèries, més pendents del que fan als Estats Units que del que s'emet aquí, es troben ara amb el dilema de Juego de tronos de l'HBO –fa dues setmanes que la va estrenar Canal Plus– i Camelot d'Starz. Són dues cadenes de cable amb currículums diferents i que d'entrada marquen el producte final: Starz, per exemple, és autora de Spartacus i Los pilares de la Tierra. I gràcies a l'HBO hem vist Los Soprano, The Wire o A dos metros bajo tierra. Tant Juego de tronos com Camelot recreen dos mons del medieval fantàstic. El primer és l'adaptació de la novel·la de George R. R. Martin mentre que és obvi que la segona parla d'Artur i d'una taula rodona. Camelot té un problema i es diu Joseph Fiennes fent de Merlí. M'atreviria a posar al mateix sac Eva Green en el de Morgana. La narració s'explica des de l'inici, d'un jove seductor Artur aliè el seu destí. Res de nou. En canvi, Juego de tronos presenta el gènere fantàstic des de l'òptica d'un thriller, d'un trencaclosques per resoldre amb moltes peces desordenades. Serà perquè s'acosta el primer aniversari del final de Perdidos, però Juego de tronos té un aire molt Lost: en els diàlegs; en l'atmosfera; en un hivern que s'acosta, com la guerra; en un mur que separa els humans del perill, com aquella tanca que contenia el fum negre; en els caminants blancs, uns nous hostils i uns germans Lannister, hereus del millor Benjamin Linus.