La fi del món

Gran exercici d'optimisme televisiu: organitzar un especial sobre la fi del món. No hi ha res amb què es faci fruir més l'espectador un diumenge a la nit que fent xerrameca, dient que el món s'acaba. Els d'Intereconomía fa temps que prediquen que Espanya està a l'abisme i que d'aquí a no res arrossegarà la resta a la catàstrofe global. Iker Jiménez, que fa un periodisme més seriós que els d'Intereconomía, va repassar a Cuarto Milenio, acompanyat de la seva inseparable Carmen Porter –són com Mulder i Scully–, totes les teories, totes les profecies, totes les dates que la humanitat ha sobreviscut a la seva pròpia fi. La careta introductòria, sensacionalista, era tot un muntatge d'imatges catastrofistes; no sé si fa més por la veu d'Iker Jiménez o les recreacions amb què il·lustren els reportatges. Per cert, que segons una de les teories recollides, la de Raffaele Bendandi, que va morir el 1979 i que va predir a través d'una fórmula enigmàtica molts terratrèmols, la fi del món era ahir: 21 de juny del 2011. Hi va haver una taula rodona en què a una banda hi havia els que hi creuen i, a l'altra, els que no hi creuen: Sebastià d'Arbó i Enrique de Vicente, de la revista Año cero, a un costat, i el psiquiatre Cabrera i el periodista especialitzat en ciència i tecnologia de l'ABC, José Manuel Nieves, a l'altre. Riu-te'n, de la tensió dialèctica dels debats polítics de La Noria. Vam anar a dormir amb dues idees i una data. Primer, la fi del món, que vol dir un gran canvi, un nou paradigma, és un invent dels poderosos per atemorir-nos i, segon, el món sempre s'acaba per a algú. I apuntin a l'agenda l'11/11/2011; no facin res, que el món s'acaba, per enèsim cop.