Comunicació

La mirada

Sobre oficis i festes

És necessari ser tan previsibles, tan políticament correctes?

Una de les moltes coses que m'apassionen és escoltar la gent parlar del seu ofici. M'encanta quan algú sap desgranar els ets i els uts d'una professió que li encanta i de la qual pot recordar instants de gaudi alhora que transmetre'n coneixements valuosos. Sovint aquests instants sorgeixen en converses informals i quan menys t'ho esperes. El Jo què sé! de Carles Flavià a Barcelona TV és ric en aquesta mena de regals. L'altre dia entrevistava la Nina i una vegada més m'hi vaig quedar enganxat. “L'ofici no s'aprèn al conservatori ni a la universitat. Allà t'hi poden explicar coses molt importants i sens dubte útils, però l'aprenentatge de veritat l'obtens anant a cantar pel món”. Rememorava així Nina els seus inicis amb la mítica orquestra de Janio Martí, fent bolos amunt i avall. Ara actues a Roquetas de Mar i l'endemà a Salou. Em va agradar escoltar la Nina parlant amb sinceritat i carinyo d'etapes passades, de camins recorreguts i trajectes que deixen petjada.

Poso Televisió Espanyola i a Las mañanas de La 1 van vestits de San Fermín. Home! Vols dir que cal? És necessari ser tan previsibles, tan políticament correctes, quasi vorejant el ridícul? Ja ho entenc, que es tracta d'un magazín amb un registre informal i proper a l'espectador, ja ho entenc, que picar l'ullet als navarresos sempre va bé, fins i tot em faig el càrrec que tal vegada hi ha algun interès publicitari pel mig. Però trobo que fa brut, que destil·la una concepció mandrosa, un pèl llardosa, de la televisió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.