Leire ‘Barriguitas'

Fa uns anys les fotos polèmiques de l'estiu eren les de les actrius en topless a Formentera. Des de fa uns quants estius, les imatges cridaneres són les de les ministres socialistes en bikini. No hi ha cap mena d'interès periodístic en el fet d'ensenyar una figura pública en els seus moments de relax i d'intimitat –per més que estigui en una platja pública–més enllà que el de satisfer l'actitud de voyeur que tots tenim quan mirem els altres. L'agost del 2009, es va considerar notícia el cos de María Teresa Fernández de la Vega mentre passejava per la platja. Diumenge, el suplement d'El Mundo anava més enllà de la simple foto de paparazzi i analitzava la figura de la ministra de Salut, Leire Pajín, i l'acusava de no donar exemple. El llenguatge i el tractament que es continua fent de les figures públiques femenines als mitjans és masclista, focalitzant l'òptica en l'estètica; i més a l'estiu. Qüestionar els cinc quilos que li sobren a Leire Pajín no és fer periodisme. En comptes de qüestionar la seva gestió pública s'opta per atacar no la ministra sinó la dona. I s'ha d'entendre el reportatge com un nou atac –és El Mundo– al govern socialista. Oposats ideològicament, Verano directo de La Sexta va fer l'operació contrària. Va instar els internautes a escriure al Twitter l'etiqueta #megustamitripita i va fer un reportatge en què les dones –i també homes– recordaven la dictadura que imposa la publicitat sobre la dona i la preocupació –que no obsessió– que es tenen pels quilos de més. No és que es fes apologia de la panxeta, de la cel·lulitis ni dels pits caiguts, simplement es va recordar el dret de les dones a un físic imperfecte.