Piscina, boda i tomba

Més que un final de temporada, La Riera va fer diumenge un episodi preparatori de cara a la tercera entrega. Les telenovel·les ens han malacostumat a desenllaços tràgics, amb successos tremebunds, un reguitzell de desgràcies –i de comptabilitzar morts– que culminin amb un moment àlgid que deixi l'audiència amb un pam de nas, amb el neguit d'haver-se d'esperar al setembre. No em desagrada aquest punt i seguit fet per La Riera. La imatge final, per exemple: la Mercè, nedant a la piscina. Hem d'entendre que tots els finals de La Riera tindran el seu moment conclusiu i metafòric a la piscina? La piscina és un d'aquests espais simbòlics de la sèrie –com ho és també el celler de Can Riera– i la Mercè s'hi llança; una manera com una altra de fer un reset –iniciar de nou– a la vida. Es podia percebre que el capítol era especial per la piscina i l'òpera; per la xerrada –pròpia d'una sessió de creixement personal– que fa el nou personatge, l'Imma, i amb la qual el cagadubtes d'en Sergi sembla veure finalment la llum i per la trampa sorpresa del casament. Els guionistes han decidit fer el que majoritàriament l'audiència no volia o no s'esperava, amb els riscos que això comporta. La Maribel es casa, com ho havia de fer el personatge: de carrer, sense ram, davant d'un funcionari i amb testimonis que passaven per allà. Obrir portes, i d'altres no tancar-les del tot; és el que van fer a La Riera. Quan no s'ha vist el cadàver i s'ensenya la tomba amb una rosa més fresca que les de Sant Jordi, significa que no hi ha mort i les converses de cotxe, tothom ho sap, són l'inici de moltes coses.