‘30 minuts': cafè curt

A vegades cal recordar com va començar tot per entendre per què estem com estem. I en relació amb el debat autonòmic, 30 minuts –en l'estrena de la temporada diumenge passat– va optar per aquesta via. El reportatge Història del cafè (“para todos”) va situar el debat en l'origen; qui, com i per què es va dibuixar el mapa. La imatge gràfica del reportatge remarcava el traspàs de les províncies franquistes –amb la cantarella d'uns nens anomenant-les– a les disset autonomies actuals. Però les imatges més gràfiques les aporten les declaracions dels participants; per exemple, Jaume Sobrequés va dir que només Macià Alavedra havia demanat a Sau el concert econòmic català, i Joaquín Leguina diu ara que les autonomies s'havien d'haver reduït a dues, a les històriques. Els vídeos de l'època exemplificaven l'efervescència autonomista, induïda, per aigualir els privilegis de Catalunya i el País Basc: es van veure banderes espanyoles cremant-se a Villalar de los Comuneros. I la cirereta del retrat d'estat de pandereta va ser la lletra, irònica, de l'himne de la Comunitat de Madrid. Ens poden fer gràcia les anècdotes –l'himne madrileny, Arzalluz amagant-se o el DNI de la reina Sofia segons el qual es dedica a “sus labores”– però al retrat que va fer el 30 minuts, excel·lent en la composició, li va faltar per exemple abordar el tema del País Valencià o les Illes. I més enllà de l'exercici històric, un cop analitzat el passat, tractar del futur de les autonomies fictícies. El cafè ha quedat curt i es fa necessària una segona part.