Gaddafi

Al·lucinant devessall de sensacions contradictòries provocat per les imatges televisives de la captura, linxament, mort i exposició de Gaddafi. D'entrada, el sentiment prioritari és el rebuig. Em molesta veure
en directe l'assassinat d'un ésser humà. Em molesta que ningú s'hagi preocupat de filtrar aquestes imatges i de decidir que poden ser perjudicials per a segons quina sensibilitat. Em molesta que això sí que es pugui veure, que això sí que els infants estiguin preparats per assumir-ho i en canvi coses molt més innocents –pel·lícules, sèries, programes del cor– hagin de ser fiscalitzats. Em molesta que ara no s'escoltin veus parlant d'horaris protegits i mentides per l'estil. Em molesta, en fi, que a l'hora de dinar i sopar, se'ns incrusti als morros la vista d'un cadàver en estat de putrefacció.

Dit tot això, fins a quin punt podem posar aturador a unes imatges històriques? Fins a quin punt hem de passar per alt la importància d'un document audiovisual d'aquesta magnitud? Estem veient la fi d'una persona que ho ha tingut tot: poder, riquesa i impunitat. Un home que durant dècades ha dominat un país i s'ha reunit amb els homes més poderosos del món. Un home a qui ningú es podia apropar, protegit per guardaespatlles i fèrries mesures de seguretat. Com és possible que aquesta persona hagi acabat així, desprotegit, disparat i colpejat fins a la mort? Brutal paradoxa, amplificada encara més amb la incomprensible exposició pública del cos sense vida. No deixo de pensar-hi des de fa sis dies.