Sensacional ‘Salvados'

Dissabte Informe semanal va informar amb diligència sobre el comunicat d'ETA. També diumenge ho va fer el 30 minuts recuperant alguns testimonis pretèrits impressionants: l'home que va perdre la dona i les filles a l'atemptat d'Hipercor i una senyora basca –intueixo que mare d'un pres– afirmant que la lluita era necessària “caigui qui caigui”. També Jordi Évole ens va tornar a enlluernar amb la continuació lògica del Salvados de la setmana anterior. En amb prou feines tres dies de temps va cuinar una intensa capbussada dins les primeres sensacions que es respiren a Euskadi. Al·lucinant, la nòmina de persones amb qui va poder conversar: Iñaki Anasagasti, Martxelo Otamendi, Jesús Eguiguren, Antonio Basagoiti, el germà d'un home assassinat per ETA i una mostra ben representativa de les opinions de la gent del carrer. Ja fa temps que Évole ha anat abandonant la seva vena més frívola però sense abandonar la seva perpètua mirada descreguda, la seva gran intuïció per al sarcasme. Diumenge ens va regalar un exercici de periodisme en el seu sentit més original i també més –aparentment– senzill: la conversa reposada, el poder de la paraula. Molt poderosa i emotiva la seva entrada a la plaça de la Constitució de Sant Sebastià, encara deserta a primera hora del matí. Ens van posar de fons les paraules d' Ernest Lluch en aquell mateix escenari un any i mig abans de ser assassinat. Un instant de veritat, una perla rescatada d'entre la sordesa de tants que no volen escoltar. Encara que els crits se sentin des de quilòmetres de distància.