El zàping
‘Gran hotel'
Els actors poden malbaratar una sèrie d'embolcall impecable
La sèrie Gran hotel té tots els elements clàssics del fulletó d'època però hi incorpora un misteri, un assassinat, un toc de l'estil Sherlock Holmes al serial per fer-lo més atraient per a la franja de màxima audiència. Curosa en l'ambientació, vol assemblar-se a les grans produccions britàniques –no direm noms–, tot i que el gran precedent és La señora, de TVE, melodrama que produïa Diagonal TV i que va significar un abans i un després a l'hora d'arriscar-se amb les produccions d'època amb una aposta pels exteriors; els platós sempre enganyen i fan que la factura sigui més teatral, més d'escena costumista que cinematogràfica. L'embolcall de Gran hotel és, doncs, impecable. Quin és el gran problema? Les interpretacions. El repartiment equilibra actrius significatives de l'escena espanyola com Concha Velasco i Adriana Ozores –en el duel interpretatiu guanya la segona– amb joves protagonistes, exponents d'una generació feta a si mateixa a través de les sèries televisives i del fenomen fan. Yon González i Amaia Salamanca, la parella en què recau bona part del pes de la trama, no
demostren prou competència en les escenes ni desprenen química en els
moments en què haurien de sortir guspires. González aguanta millor el tipus que Salamanca, que, anodina, no deixa de fer sempre el mateix paper, una mica de bleda, ja sigui fent de Letizia Ortiz o de noia de barri a Sin tetas no hay paraíso. De la mateixa manera que una bona veu pot salvar una cançó mediocre, les interpretacions malbaraten una sèrie digna.
