El zàping
La pel·lícula de la història
L'anacronisme es va practicar amb ‘L'entrevista impossible' del 33
La majoria d'espectadors coneix la història pel filtre de la ficció, per la mirada del cinema. La recreació històrica permet acostar al gran públic aquesta assignatura d'escola de record feixuc per a molts però matèria imprescindible si es vol interpretar el present. La televisió encara és el mitjà massiu, la talaia des d'on es retransmet i s'explica a través de múltiples formats. Fem aquesta introducció prèvia a propòsit de Macià contra Companys i el seu plantejament narratiu. A diferència de les dramatitzacions que s'insereixen en molts documentals històrics de perfil clàssic –se m'acudeixen els treballs de Felip Solé com ara Camp d'Argelers (2009) – o de les produccions de Cronos del 33, Macià contra Companys feia un gir més descarat a la ficció. Presentat com si fos un reportatge del 30 minuts però enregistrat als anys trenta amb un llenguatge televisiu contemporani, aquest volgut anacronisme –hi ha el precedent de L'entrevista impossible (2006) emès al 33, en què escriptors i periodistes entrevistaven personatges històrics ja morts interpretats per actors del país– emfatitza encara més la idea de pel·lícula. Hi havia moments pròxims a El ala oeste de la Casa Blanca versió Generalitat i alternant el blanc i negre. Però amb aquests formats tinc un problema: no sé quina part de la trama és ficció, anècdota, i quins són els fets documentats; què donem per entès que és inventiva de guionista i què no, perquè al final ens ha entretingut tant que ens ha passat la història com si fos una pel·lícula.
