Ensucrament culer

Sóc culer, sóc guardiolista i sóc molt fan de Messi. Corregeixo: sóc molt culer, molt guardiolista i molt fan de Messi. Ser tot això pot provocar de tant en tant algun deliri hedonista, alguna ínfula de grandesa. Ells, tan petits, i nosaltres, tan grans. D'acord. Ho acceptem i ja està. Una cosa és deixar-se emportar per la passió d'una Champions guanyada i pronunciar hiperbòlics epítets pel broc gros, i una altra és adoctrinar cada dia del món sobre les bondats infinites del Barça, de Guardiola i de Messi. Em temo que això és el que fa TV3 últimament. Fins i tot per a un apassionat com qui signa aquestes línies acaba resultant carregós el to d'exagerat ensucrament que tenyeix les cròniques dels TN, els relats de l'Esport Club i la majoria de les informacions de l'Esport 3. Posaré un exemple. La crònica del TN migdia de dimecres sobre el Viktoria Plzen-Barça gairebé va fer que tragués el so. “Els éssers humans tenim dos ulls, però ahir, durant 90 minuts, n'hauríem volgut tenir molts més”, “Hi ha vegades que un equip és tan bo que se li acumula la història en una hora i mitja de joc”, “Aquest és el Barça dels rècords, l'equip que quan estira els dits està a punt de tocar el cel”. Francament, em sembla que n'estem fent un gra massa. L'admiració –compartida– per l'equip, l'entrenador i els jugadors a vegades voreja una certa beneiteria acrítica i ensucrada que, repeteixo, és comprensible en els instants de màxima eufòria però que potser convindria matisar una mica un cop l'adrenalina ha tornat al seu nivell més reposat.