cultura
Jordi Sabatés
PIANISTA
“Només busco la capacitat d'emocionar”
Musicalment, amb Toti Soler, ens ho menjàvem tot. Des de Mompou fins a Jefferson Airplane
Tot i ser autor del que, l'any 2009, la revista Jaç va considerar el millor disc català de jazz de tots els temps (Vampyria, a quatre mans amb Tete Montoliu) i tenir l'honor d'haver rebut una insòlita qualificació de cinc estrelles en la ressenya d'un disc seu a la revista Downbeat, bíblia del jazz, Jordi Sabatés (Barcelona, 1948) no havia actuat al Jamboree en més de mig segle de trajectòria. Hi posarà remei, avui a les 20.00 h i a les 22.00 h, en la inauguració del festival de jazz de la cava barcelonina, durant la qual Sabatés –un pianista, no obstant això, que es circumscriu molt més enllà del jazz– presentarà un disc amb un títol que és tot un desafiament a les etiquetes: Maverick (Picap).
A ‘Maverick' hi ha ‘ragtime', ‘blues', ‘funky', valsos... Què buscava?
Mostrar una música més o menys interessant però, en qualsevol cas, molt personal. Jo, de fet, només busco la capacitat d'emocionar, ja que per mi és un miracle que persones que no conec i que, en alguns casos, viuen qui sap on, et diguin que s'han emocionat amb una música que has fet.
Com ho aconsegueix?
No només amb tècnica, per descomptat. La música, com tot l'art, ve d'un lloc irracional i, encara que d'harmonies, fugues i contrapunts en sàpigues un munt, sempre hi ha una fuetada inicial que sorgeix de les tripes.
La consciència de ser músics de Barcelona i no intentar sonar com si haguessin nascut, per exemple, a Nova York, la té des de sempre?
Absolutament, la qual cosa no vol dir que no m'hagi sentit sempre fortament atret pel jazz. Recordo, per exemple, anar pel carrer amb en Toti Soler cantant els solos de l'Slam Stewart en els estàndards de Lionel Hampton. I qui s'equivocava pagava el cafè. Això, o mirar de treure d'oïda les bossa noves de João Gilberto o Jobim d'oïda és el millor solfeig, ja que et dóna una agilitat que no s'obté en els conservatoris.
Amb Toti Soler, a banda d'un disc conjunt l'any 1973, va compartir grups com Pic-nic i Om. Encara es veuen?
Sí, i tant! Diumenge mateix vam dinar plegats. Ens anàvem ensenyant coses mútuament i, des dels temps que fèiem 30.000 grups, som inseparables. Musicalment ens ho menjàvem tot, des de Mompou fins a Jefferson Airplane. Als sis anys vaig fer un Primer Palau amb Mozart i, més endavant, quan anava a la Universitat [Sabatés és llicenciat en física], venia en Romà Escalas [flautista i musicòleg] abans de dinar a explicar-me coses dels primers organums de l'edat mitjana; a la tarda, m'escapava a casa d'en Toti a tocar country i, al vespre, amb el pare del Toti, ens submergíem en Stockhausen.
Com van acabar fent el ‘Dioptria' de Pau Riba?
En Pau es va enamorar d'un single que Om havíem gravat amb la Maria del Mar Bonet i va voler fer Dioptria amb nosaltres. Tenia cançons sensacionals, però les tenia molt desquadrades i Om les va posar a lloc.
A ‘Vampyria' (1975) li té la mateixa devoció que li tenen els crítics que el van enaltir com el millor disc català de jazz?
Sí, és clar. El vam fer en dues tardes i encara ens va sobrar temps per fer un whisky. És en temps real, sense repetir res. Estàvem en estat de gràcia.
Quina és la seva rutina pianística, actualment?
Cada dia estic set o vuit hores al piano. Això és sagrat. Al matí sempre toco Bach i Chopin. I, a la tarda, arranjaments i composicions. Una vida monacal.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
