«Gore» rebaixat i eficaç per a canalla

Egos Teatre ha estrenat la seva versió Egos Petits per accedir al teatre familiar. Ha posat un nou segell, tot mantenint el to i la intenció que ja va donar a Rudiggore o la nissaga maleïda. A En Joan sense por es continua aquell gust per les escenes còmicament tètriques. El gore en què van inspirar-se per al musical de petit format en què s'explicava un conte de por, ara també funciona per fer que el descregut Joan entri en una casa encantada. És l'única manera que se li acut a la seva amiga perquè es desfaci el malefici d'un pesat singlot. El to i el piano de cua que es transforma en una esquemàtica casa de por (molt bon efecte) és el millor, juntament amb les cançons, la interpretació i els girs que troben la sorpresa de l'espectador.

L'obra, tot i tenir el suport del Centre de Titelles de Lleida, pateix una matussera manipulació d'objectes. Els tres monstres de l'habitació d'en Joan no tenen més benefici que la facilitat que un actor els subjecti tots tres, mentre els altres es desdoblen en altres personatges. És una llàstima que l'esquelet o el fantasma de la casa no hagin estat el patró per al disseny d'aquests altres titelles. Els actors d'Egos canten i interpreten però no treuen tot el suc que podrien als seus titelles. Pot passar molta estona fins que no es repeteix el singlot d'en Joan. Podria ser una opció per no esgotar el públic amb aquest soroll pesat, però sembla, més aviat, un oblit de pes. Malgrat aquests detalls, l'obra atrapa, diverteix i té un final tendre (en Joan s'espanta quan rep la notícia d'un segrest). No espanta però sí que sorprèn. Hi ha crits, però no són eixordadors. Hi ha bones idees, però el final passa massa ràpid. Ara, qui guanya la partida és la bruixa, lletja, presumida, venjativa i, al final, afectuosa. Bon treball.