Relectura gòtica d’Andersen

Vanessa Pey (Tarragona, 1973) ha jugat, al llarg dels seus vint anys de carrera, a situar-nos en una terra de ningú entre l’expressionisme, el pop i el surrealisme. Seguint la petjada del seu pare, el també artista Marcel Pey, la Vanessa acaba de tancar una exposició individual a la galeria Antoni Pinyol de Reus en què ha combinat la fotografia analògica i la digital per situar-nos en un àmbit fantasmagòric. Precisament, una de les peces s’ha sumat a la nova col·lectiva The Little Match Girl a la galeria Hans & Fritz Contemporary del Raval (carrer de Sant Gil, 17), que proposa, durant tot el Nadal i fins a final de gener, una relectura artística del conte de Hans Christian Andersen La petita venedora de llumins (1848). La història d’una nena pobra que va descalça i ven llumins, però ningú no li’n compra. Com que fa molt de fred i neva, la nena va encenent llumins. Cada cop que n’encén un, s’imagina coses bones: un foc, una taula plena de saborosos menjars i un arbre nadalenc. Quan encén el darrer, veu la imatge de la seva estimada àvia. A partir d’aquí, cada artista hi ha dit la seva, diríem que sense la bondat d’Andersen, més pel cantó gòtic.

Passegem amb Vanessa Pey i la mànager Alessandra Biscaro per l’espai, una antiga i sinuosa vaqueria, amb aquell desordre arquitectònic del popular barri barceloní. Ens creuem amb peces de Marc Badia, Natàlia Carminati, Bárbara Davi, Romain Demongeot, Wieteke Heldens, Lidó Rico, Nayra Martín, Jan Monclús, Dani Montlleó, Nils Nova, Zuzana Pustaiova, Tere Recarens, Elena del Rivero, Frederik van Simaey i Erich Weiss. Mirant la seva peça, Pey diu que les seves imatges busquen mostrar les contradiccions que configuren la condició humana, els abismes que ens atrauen: “A partir d’una actitud, un gest o una mirada, jugo amb el poder transformador de la fotografia que em permet captar i explicitar la part oculta de la persona. I busco la interrelació amb elements simbòlics per mostrar les complexitats del subjectiu i generar també nous significats en la composició final. Per això, en el meu treball hi ha sempre superposicions i contraposicions d’imatges, que revelen la complexitat i les contradiccions.”

Afirma que és una immersió en les nostres zones fosques amb la intenció de trencar la frontera entre l’interior i l’exterior, amb voluntat transformadora i alliberadora, “el resultat seria una recreació de la batalla de sentiments, valors i ideals que formen la identitat individual”. La peça exposada pertany a la sèrie Radical Lyricism. La imatge final sorgeix de la superposició de capes de diferents rostres d’una mateixa persona, que busca, simbòlicament, descobrir una imatge més abstracta però més completa i autèntica: “Partim de la figuració i ens endinsem cap al desdibuixament. Superposar imatges crea una realitat complexa del personatge, aconseguida amb l’acció de mirar i composar.”

Conclou que el seu treball explora el poder de fascinació que tenen les imatges en el nostre interior i com s’hi queden gravades: “Els ulls i els llavis es descomponen, perden la silueta i es dilueixen en el color, com flaixos de llum.”