L’interès per Fabra va en augment: un espectacle infantil, un còmic, un calendari, un portal, un suplement, una gran inauguració, una projecció, un abecé, un altre suplement, un espai d’internet, un carrer, una ruta, una entrevista, un programa, uns espais terminològics, un monogràfic, una rajola de xocolata, una conferència (moltes, de fet), un llibre (uns quants) i així anar fent. L’Any Fabra ha despertat la febre per Fabra.

Si es tracta d’una febre lleugera, la simptomatologia és clara: ànsia pel personatge (què va fer, què va dir?, on va néixer?, on va viure?, on va anar?...) i petit delit per l’obra (l’Ensayo va ser la primera gramàtica?, ell sol va escriure el Diccionari?, quina és la gramàtica dels mestres?...). A parer meu, aquesta és una febre dolça. No hi ha mal de cap ni malestar. Cadascú descobreix o redescobreix el personatge i l’obra al grau que l’interessa. Hi ha qui descobreix que Fabra era llaminer mirant-se els dits: “Que bona, aquesta xocolata!”.

Però quan la febre arriba als savis (de la llengua), aleshores salta el perill: o hi ha lucidesa o hi ha deliri. Perquè amb l’excusa de Fabra, el savi s’endinsa en l’ànima del Mestre –“Fabra hauria dit...”, “Fabra no hauria dit...”– i, amb una certa debilitat d’esperit, comença a parlar de la llengua després de Fabra.

Gabriel Bibiloni és exemple de lucidesa en l’article Si jo hagués estat Pompeu Fabra, que va publicar en el seu blog el 28 de febrer. Sempre hi ha vist molt clar, en aquest afer. L’autor desplega un argumentari que em fa aixecar del sofà. Llegeix, si et plau, magnífic, li deixo anar a la meva parella abnegada. Em mira: hi ha vida després de Fabra? N’hi ha, n’hi ha!, llegeix.

Al començament de la codificació del català, Fabra i el seu entorn van optar per la llengua parlada... a Barcelona. Van optar, doncs, per una morfologia unitària, la de Barcelona. L’altra els semblava antiga i estranya. I van sacrificar la morfologia tradicional “més o menys unificada”, de manera que ara, cent anys després, tenim una morfologia verbal per a cada dialecte. “O subdialecte, o comunitat autònoma, que tot és la mateixa anomalia.”

Aquest és el Bibiloni que (m’)interessa. El Bibiloni que troba a faltar un estàndard morfològicament nacional i que el presenta sabent, fins i tot, que “la immensa major part dels lingüistes i usuaris de la llengua no en voldrien ni sentir a parlar”. Coratjós com Alcover, tenaç com Moll, conspicu com Corbera, sap detallar la proposta: el present de subjuntiu amb i; l’imperfet de subjuntiu amb às, asses, às. Etcètera, etcètera.

En els estàndards composicionals, hi ha renúncies. Aquest seria el preu per aconseguir una llengua estàndard unificada, el preu per un estàndard amb continuïtat històrica. Bibiloni diu que és un “divertimento, un joc d’imaginació”. No us el cregueu. Llegiu-vos la proposta sencera i hi trobareu un savi que parla de llengua amb l’excusa de Fabra.

Un altre dia us parlaré del deliri, que sap especialment greu quan ve de ments preclares.