Transparència?

Quan vaig poder fer-me feminista era impensable que una cantant es declarés com a tal en un concert multitudinari i, en canvi, significava ser titllada sovint d’amargada, gallimarsot o sectària. No és per a mi una tasca fàcil posar un grup feminista sota sospita, però no crec en el feminisme, crec en els feminismes, en les divergències com a espai de creixement i les diferències com a sinònim de riquesa. Crec en la llibertat última de poder pensar sempre. Perquè jo vaig poder-me fer feminista gràcies a la filòsofa Fina Birulés, als anys noranta. Una mestra que em va ensenyar el valor del rigor i l’autoexigència, a no tenir por de detectar els errors per tal de millorar, a no defugir mai l’autocrítica. És la seva mirada sobre el món la que avui em dona forces per escriure un article tan difícil. I si aconsegueixo transmetre algun reflex de la importància d’aquesta mirada, em donaria per satisfeta.

Si vostès han estat atents a la premsa aquests dies és possible que hagin llegit una i altra vegada “el col·lectiu Dones i Cultura, format per més de 800 professionals culturals, demanen la dimissió de Lluís Pasqual”, i tal vegada s’han imaginat prop d’un miler de persones exigint la dimissió d’algú de qui coneixen les males pràctiques. Un col·lectiu tan important, que pot demanar, exigir, reclamar, parlar en nom de tants centenars de dones, cal poder ser identificat pel simple fet que si algú acusa, hem de saber qui és aquest algú. Dones i Cultura tenen actualment 2.294 persones seguidores a Twitter i un correu electrònic. Cap web.

L’associacionisme feminista català no acostuma a tenir entitat, associació o col·lectiu feminista amb 800 persones; es mouen en xifres molt més baixes. Així doncs, sembla que és un grup virtual, un grup de Facebook amb 915 membres on també hi soc jo.

Hi tinc moltes amigues, les truco: “Heu signat un manifest en contra de Lluís Pasqual?” –els pregunto–. No, no l’han signat.  Algunes coneixen el tema però no s’han definit i d’altres no n’estaven al cas. Aquesta podria ser  la raó per la qual el manifest demanant la dimissió de Pasqual pel col·lectiu Dones i Cultura no pot presentar-se signada: jo mateixa no m’atreviria a signar un manifest contra algú a qui no conec i amb qui no he treballat mai. Per mi no és rellevant els anys que fa que ocupa un càrrec algú: l’experiència i el talent que proporciona l’edat no són valors caducs. I a més, només practico el “jo et crec, germana” en cas de delictes sexuals. Com deia la Marçal, som dones, no santes. Les acusacions de les dones, com les de tothom, han de ser provades.

Situo al marge una altra qüestió que em sembla totalment aliena a aquesta: el nombre de testimonis que aconsegueixi reunir amb el correu electrònic Dones i Cultura per tal de cercar testimonis en contra del Pasqual, així com també les que aconsegueixi tenir la llista oberta adhesions al seu suport que encara continua vigent. El resultat, nombrós o no, d’una llista i l’altra és irrellevant sobre el que pretenc debatre aquí.

El grup de Facebook Dones i Cultura és un grup tancat però fàcilment accessible, només cal tenir-hi un “amic” que t’autoritzi a entrar-hi, i no cal cap requisit per ser-hi. Pot acollir tota mena de persones interessades en els conceptes “dones” i “cultura”. Per tant, no necessàriament són professionals de la cultura, encara que la majoria hi pugui tenir un interès o una vinculació professional. Avala aquesta tesi que són, efectivament aquest col·lectiu, el fet que convoquin assemblees amb el títol “operació Pasqual”, la darrera, aquest dijous. Un testimoni ocular confirma que un quart d’hora després d’haver començat no havien entrat més de 15 dones.

És de la traducció del virtual al real on apareixen moltes problemàtiques. La vintena de dones que han assistit a la darrera assemblea poden parlar en nom de les gairebé mil dones del grup del Facebook? No caldria una mena de consentiment exprés quan una participa numèricament en una causa?  Quina és la legitimitat per parlar en nom de totes? Quin és el mecanisme de representació? L’omissió? Entrar en un grup de Facebook equival a una relació vinculant amb ell, fins al punt que el que s’aprovi en assemblees amb un reduït nombre de persones ens representi a totes? Pel que fa a mi, per entrar en aquest grup virtual no he signat cap acord ni he llegit cap estatut de funcionament.

Moltes preguntes que calen ser pensades i socialment respostes perquè de ben segur haurem de conviure cada cop més amb grups de pressió virtuals i ens calen regles ben definides. Sense això, les xarxes no són espais de llibertat, sinó d’una anarquia inquietant.

No és equivalent dir “una cinquantena de dones del grup virtual Dones i Cultura vol” que “El col·lectiu Dones i Cultura, format per més de 800 professionals de la cultura, demana”. Canvia el pes i la legitimitat. Potser una filòloga pot contraargumentar que no es menteix ja que el participi “format”només significa que el grup de Facebook està format per més de 800 persones i no pas que les 800 persones hagin demanat la dimissió de ningú. Però la claredat és sinònim de transparència i rigor.  No n’hi ha prou d’expressar-se en nom de coses justes i necessàries com una major presència de les dones en la cultura per no cedir a l’exigència de ser transparents. És essencial poder contrastar de manera fàcil i a l’abast de tothom informacions essencials que fins i tot poden vulnerar el dret a l’honor de les persones. Ja fa una estona que no estem parlant només de Lluís Pasqual, sinó de la qualitat de la nostra democràcia, de la necessitat imperiosa de transparència. Paraules lloables a les quals també rendim tribut. I també estic parlant de la qualitat de la nostra premsa. Per no mencionar la premsa que ha considerat Dones i Cultura el flagell independentista d’algú que no s’ha pronunciat prou fermament sobre el procés.

Simone Weil va escriure que l’operació de prendre posició a favor o en contra  ha substituït l’obligació de pensar. I per pensar, per comprendre, cal poder veure el que hi ha de la forma més clara possible. Per tenir una opinió pròpia amb fonaments ens cal informació clara, veraç i contrastada.

Lamento aquest article que sembla que va en contra del meu propi gremi, però em sento en l’obligació de treballar a favor d’un feminisme més coratjós i transparent, capaç de fer comunicats de premsa veraços encara que les agències no ho contrastin ni els mitjans tampoc. Guanyarem el present perquè tenim raó, i no pas gràcies a representativitats que al meu entendre són il·legítimes i que ens poden desacreditar a totes per culpa de semblar que amaguen interessos particulars.