Dur la poesia a la vida i a l’inrevés

Recordo que quan vaig començar a estudiar magisteri a l’Escola de Mestres de Sant Cugat el 1977 es reverenciava la figura de Gabriel Ferrater, que s’havia suïcidat al poble cinc anys abans. El mestratge va continuar in crescendo i la distància que van posar alguns poetes avantguardistes de la Generació dels Setanta es va dissoldre davant l’adoració majoritària. Ahir comentàvem amb Jordi Cornudella com la poesia de Ferrater ja no és una referència per a les generació joves, en comparació amb Joan Vinyoli o Màrius Sampere, entre d’altres. A la Llibreria Calders, Cornudella va estar sagaç: “Tampoc no és res dolent que no et tinguin com a model.” Potser el model de dur la poesia a la vida i la vida a la poesia és el que ha desaparegut. Llàstima!