Música

Joan Ramon Bonet

Fotògraf i ex-cantautor. Membre dels Setze Jutges

“Ara és per pensar, que et persegueixen”

Als joves d’ara els toca estar emprenyats, indignats. Hi tenen tot el dret del món
Vam conèixer en Raimon i va ser fantàstic. Tot allò per a mi era un món desconegut

La seva producció discogràfica es limita a tres discos petits publicats per Edigsa entre 1965 i 1967, però, no obstant això, Joan Ramon Bonet (Palma, 1944), fotògraf de professió, va ser el primer referent balear de la Nova Cançó i l’onzè dels Setze Jutges (amb els quals l’any 1966 va gravar, aquesta vegada amb Concèntric, el disc col·lectiu Audiència pública). El germà –tres anys més gran– de Maria del Mar Bonet va ser distingit la setmana passada a Palma amb el Premi Enderrock d’Honor de la Música Balear i la discogràfica Picap tot just acaba de publicar Les seves cançons (1965-1967), un disc amb els dotze enregistraments de Joan Ramon Bonet (molts dels quals, com El vent em diu o No m’enterreu, amb contingut mariner, ofici que va arribar a combinar amb la seva presència als escenaris) així com la cançó que va cantar al Palau Sant Jordi amb motiu del recital de Maria del Mar Bonet, El cor del temps, l’any 1997, última vegada que se l’ha pogut escoltar cantar en públic. Els Premis Enderrock de la Música Balear, concedits, al Teatre Xesc Forteza de Palma, van reconèixer també Joan Bibiloni per la seva trajectòria i van distingir artistes com Anegats, Clara Fiol, Valtònyc, Da Souza i Marco Mezquida.

Quina importància dona a la seva trajectòria com a cantautor?
N’hi dono molta, d’importància, perquè és una cosa que em va agradar molt i de la qual mantinc molt bons records. Sempre que vinc a Barcelona, de fet, acostumo a quedar amb en Quico [Pi de la Serra] i la Guillermina [Motta], que és a qui veig més.
Per què va començar a cantar, vostè?
A Palma havia il·lustrat amb cançons de Brassens una sèrie de conferències del meu pare, que era periodista i havia estat fent un stage de nouveau roman a París, on va conèixer Brassens. Quan, amb quinze anys, vaig escoltar les seves cançons, em vaig quedat impressionat. Era algú dient coses de veritat, no pas aquelles ximpleries que escoltàvem a la ràdio! Jo rascava una mica la guitarra i el meu pare va animar-me que mostréssim que, a Palma, hi havia una cosa a la qual se’n podia dir cançó. Un dia vaig fer un tema meu per afegir i en Josep Maria Costa, que era fill d’en Picarol [dibuixant, caricaturista i impulsor de diverses activitats artístiques i culturals a les Illes], em va dir que a Barcelona hi havia gent com l’Espinàs que traduïa les cançons d’en Brassens, també. Els vaig enviar una cinta i em van contestar amb una carta que vaig rebre quan estava al Brasil, ja que estudiava Marina Mercant i aleshores estava en un transatlàntic de la companyia Ybarra. M’animaven a anar-los a veure quan anés a Barcelona.
I així ho va fer.
Sí, però una mica més tard, quan estava amb dos altres vaixells amb els quals anava força a Barcelona. La segona part de la carrera ja la vaig fer allà, que és on vaig conèixer tota aquesta gent meravellosa. Recordo anar pels pobles... O a València, per exemple, on vam conèixer en Raimon i va ser fantàstic. Tot allò per a mi era un món absolutament desconegut, no sabia ni que existís.
I a Mallorca, era molt estrany fer el que feia vostè?
Sí, però va ser pres molt bé. No vaig pas arribar a cantar a la plaça de toros, però anàvem a pobles i la gent venia, perquè ho necessitava. Se’ls veia contents. Hi havia, és clar, una part molt reivindicativa pel que fa a la llengua, també. A les Balears, a diferència de Catalunya, la gent parlava en català amb força tranquil·litat, però sempre hi ha hagut una colla d’analfabets que consideren que el mallorquí no té res a veure amb el català. I, aquesta, és una discussió a la qual no hi entro, ja que és com voler discutir que dos i dos són sis.
Per què va deixar de cantar?
Vaig pensar que s’havia acabat una etapa. Havia estat molt bonica, però calia professionalitzar-se, i vaig decidir fer altres coses. La Maria del Mar tenia una empenta fortíssima i vaig pensar que, almenys a la família, ja hi hauria algú altre que s’hi dedicaria. Mai no me n’he penedit.
Hi ha cançons seves, com ‘Perdre’s’ o ‘No serem moguts’, que són força actuals.
La qual cosa vol dir que estem igual. O pitjor, ja que aleshores hi havia un camí per obrir. Sabies que hi havia herba dolenta, però que si la tallaves, el camí hi seria. Ara, en canvi, no veig enlloc aquest camí. Vaig molt perdut, francament. És tan gros, el que passa, que no saps ben bé quants anys hem tornat enrere.
Quan, fa uns dies, va rebre el premi, es va adreçar a la resta de premiats, que eren força més joves.
Són els que ara els toca fer coses. Els vaig dir que els tocava estar emprenyats, indignats. Hi tenen tot el dret del món. Que no es fixessin gaire en allò que vam fer nosaltres i que fossin conscients que ara és el seu moment. Ara et persegueixen pel que penses, no pel que dius o per la llengua en què ho fas. T’estan dient: “vigila, que si penses això, et puc fotre a la presó”. O coses pitjors. Cal, però, que no perdin el somriure, i que no diguin ximpleries, que és el que més m’emprenya d’alguns joves. Han de fer les coses com a gent culta, intel·ligent i que sap somriure, i dir-les perquè la gent s’aturi a pensar. Dient ximpleries, fent servir paraules com “matar”, donem la raó als que, de pensar, no en saben. L’exabrupte no és res més que això que ara estan fent els de Vox. Jo no crec ni en les banderes, ni en els exabruptes ni en els crits. Crec en parlar, parlar i parlar. I en ficar unes capsetes amb una ranura perquè la gent pugui expressar lliurement allò que vol.
Va dedicar-se a la fotografia, després de la cançó.
Tenia molts amics pintors, jo. I, de petit, estava més a la galeria d’art del Picarol que no pas al carrer, pràcticament. M’agradava el misteri del revelar negatius, que és el que ajudava a fer al meu avi. Em deien que a Palma no hi havia manera de fer bones reproduccions per als catàlegs de les exposicions i, amb això, em vaig començar a guanyar seriosament la vida.
Quina mena de treballs ha realitzat en aquest camp?
He fet fotografies de les matances, que era la manera com, amb un porc, sobrevivia tota una família en un any. O, també, de la marginació a Mallorca, ja que em sorprèn que, a l’illa més rica de la Mediterrània, hi hagi dormint gent al carrer. No entenc com pot estar passant amb la mar de diners que té l’Ajuntament. Estem en mans d’uns ineptes. O d’uns incultes, que és el pitjor que es pot arribar a ser. Mallorca s’ha convertit en una ciutat de cartró pedra en mans de companyies alemanyes o sueques.
Quina imatge li ha quedat gravada de la Maria del Mar en els seus anys d’infantesa a Mallorca?
Anant de la mà al cinema, sols. La Simfònica tocava sembla que un dijous al mes i hi anàvem amb els pares, però els altres dies, dissabtes o diumenges, anàvem al cinema o al teatre sols, ella amb set anys i jo amb deu. Palma era com el pati de casa nostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia