Llibres
ANDREU MARTÍN
Escriptor
“Tota novel·la ben feta és una anàlisi del món en què vivim”
A partir de ‘Cabaret Pompeya’ vaig pensar que potser no calia escriure més. Però no vaig poder-ho evitar
Una cosa que surti de mi ha de tenir com a espècie principal o complementària el sentit de l’humor
N
o sap la il·lusió que em fa debutar en aquesta secció d’entrevistes amb algú de la seva alçada. Metre vuitanta, ben bé, oi?
Sí... i minvant.
Començaré amb una pregunta carregada amb bala, per anar fent boca amb el seu gènere literari més habitual... Un escriptor es jubila o el jubilen?
Jo crec que a mi no aconseguiran jubilar-me, si algú ho pretén, que crec que no. Vaig intentar jubilar-me i he vist que és impossible. Depèn de com sigui l’escriptor. Si només escriu per guanyar-se la vida i els diners li entren d’una altra banda, potser arriba un moment en què deixa d’escriure. Però si escrius perquè la teva vida és escriure, perquè és l’únic en què tens confiança que saps fer bé, serà molt difícil que renunciïs a fer-ho. A més, escriure es pot fer tinguis l’edat que tinguis.
Ho preguntava per quan, fa un parell d’anys, estava molest i va dir públicament que no aniria a signar per Sant Jordi. Els mateixos editors a vegades són poc curosos a l’hora de tractar els grans noms...
Hi ha moltes literatures, i molts autors, i molts llibres, i molts lectors diferents entre ells. I la indústria de la literatura té molts productes diferents per vendre. El dia de Sant Jordi, com la majoria de fires, s’ha convertit en un expositor per vendre un tipus determinat de llibre, que no són els meus. No soc un autor de Sant Jordi i és absurd ficar-te en un lloc on ni se t’espera ni et cuidaran. Per guanyar-me la vida sempre he sigut escriptor. No he estat un periodista o un arquitecte o un psicòleg que, a més, escriu llibres.
Li he sentit dir molts cops que el que li agrada és explicar històries.
La meva feina és explicar històries. I soc de la mena d’escriptors als quals els agrada explicar històries, perquè altres prefereixen construir personatges i seguir la trajectòria o transformen la ficció en assaig... Que no vol dir que jo no ho faci també, tot això, perquè tota novel·la, si està ben feta, es converteix en una anàlisi del món en què vivim.
I no considera que es publica massa? En el sentit que tant de bo que el mercat pogués assumir totes les novetats que hi ha i que la majoria d’autors poguessin viure de les seves obres. Potser les editorials no apliquen prou filtres?
La pregunta sospito que vol ser si no es publica sense criteri... i et diria que sí. Arriba un moment que els criteris que s’apliquen són extraliteraris. Quan vaig començar, l’editor es convertia en el meu còmplice i assumia i defensava la meva obra com a pròpia. Avui dia tot això s’ha perdut. I els editors publiquen qualsevol cosa que sembli que es pot arribar a vendre. Es publiquen moltes coses per si un cas, per veure si és un èxit. Cada vegada és més barat publicar, els editors hi inverteixen menys diners i per això es poden comprometre menys. No s’inverteix en absolut en la promoció perquè donen per fet que l’autor ja sabrà fer anar el Twitter i el Facebook. I aleshores és molt fàcil publicar llibres, molt més que abans.
Fent aquell supòsit clàssic, si tornés a néixer, tornaria a ser escriptor?
Sí. Des de la meva infància no vaig tenir cap més opció, cap més sortida que aquesta. Era tan clar que jo havia d’esdevenir escriptor, que quan vaig accedir a la universitat vaig fer una cosa que no hi tenia res a veure. Per mi escriure era una cosa tan natural com viure. Era impensable que em pogués guanyar la vida fent allò que m’agradava tant. El meu pare, que treballava de valent, al port, una feina feixuga, amb carbó, i que tornava cada dia a casa maleint els ossos del qui havia inventat el concepte de treball, em va transmetre que per guanyar-te la vida has de patir. I em vaig dedicar a la psicologia perquè la meva idea és que havia de patir molt. I crec que els psicòlegs han de patir molt, per guanyar-se la vida...
Com a autor ha tocat diversos pals, podríem dir: ha escrit per a adults, llibres infantils, còmics, guions de televisió...
Si et vols guanyar la vida has d’escriure molt. Fins i tot vaig fer l’intent d’escriure prospectes de medicaments..., el que fes falta per guanyar-me la vida amb la màquina d’escriure i l’ordinador, però sobretot sobretot, la ploma i el retolador.
A l’inici de l’entrevista he fet una pregunta amb bala i, seguint amb el joc del gènere negre i policíac, en faré una a boca de canó. Els autors sempre solen estimar-se tots els llibres, però si n’hagués de recomanar tres de seus, quins serien? Un ajut: ‘Cabaret Pompeya’... i quins dos més?
Abans d’escriure Cabaret Pompeya la meva resposta recurrent era aquesta que tots m’agraden. Però Cabaret Pompeya marca una inflexió. No comença com un llibre gaire ambiciós, però, a poc a poc, es va convertint en una obra molt especial. Hi parlo molt de la meva família, d’anècdotes del meu entorn..., tot i que no és una obra d’autoficció. En vaig quedar tan satisfet, que fins i tot vaig considerar que després de Cabaret Pompeya no calia escriure res més. Però no vaig poder evitar reincidir. De fet tinc la sensació que des de Cabaret Pompeya escric molt millor. Per això recomanaria abans els llibres que he escrit després de Cabaret Pompeya en comptes dels anteriors. Els llibres anteriors van ser una mena d’assaig per escriure Cabaret Pompeya.
D’acord, però quins altres dos?
M’hauria de remuntar a dos que van propiciar que m’hi dediqués: No demanis llobarro fora de temporada, escrit amb Jaume Ribera, un títol juvenil del 1987 que encara avui el recomanen a les escoles. I no puc evitar citar Prótesis, del 1980, que em fa una mica de ràbia perquè encara tothom em parla d’aquest. Per què? Què va passar? Que el Vicente Aranda va fer una pel·lícula molt bona, Fanny Pelopaja.
L’últim que ha publicat és ‘L’Harem del Tibidabo’, a la col·lecció Crims.cat d’Alrevés. Aviat repeteix amb ells, oi?
Sempre he procurat que cada llibre fos diferent de l’anterior. Això que tots els escriptors escrivim sempre el mateix llibre em fa basarda. Abans de L’Harem del Tibidabo vaig escriure La violència justa, que va ser un experiment, i després estava abocat a un en què volia demostrar alguna cosa, però em vaig adonar que m’estava avorrint molt i ho vaig deixar. Aleshores, vaig escriure L’Harem del Tibidabo, en què el punt de partida és que no volia demostrar res i que escriuria el que em donés la gana. Un llibre que em va fer una mica de por, perquè és molt agosarat...
Per exemple, fa jocs metaliteraris que subratllen això que està dient, que va fer el que va voler.
Tota l’estona vaig jugar amb la idea que l’autor no és presoner de res. Però em feia por perquè no tenia clar quina mena de monstre m’havia sortit. És delicat parlar de la prostitució, que és un tema tabú i té moltes arestes. I, evidentment, això va condicionar el llibre següent, Els tres amants i la mort, en què em vaig proposar apropar-me a la realitat i fugir de la matança i la llibertat que vaig tenir a L’Harem del Tibidabo. Va de tema gihadista, cosa que feia respecte a l’editor. Em va passar el contrari del que em va passar amb L’Harem del Tibidabo..., potser era un llibre massa assenyat, massa correcte. No hi havia morts i, com diu Chesterton, “un llibre sense morts és un llibre sense vida”. Em va costar molt d’escriure. La llibertat aquesta que em vaig concedir a L’Harem del Tibidabo, de ser l’amo i senyor de l’univers que estava creant, en el moment d’escriure una obra més assenyada, em va costar molt. Molt per fer com jo vull que siguin els meus llibres: divertits, amens, de lectura ràpida... Va ser la feina d’un any sencer exacte, del 27 d’octubre del 2017 fins al 27 d’octubre del 2018, que en la meva producció és molt de temps.
Tot i que des de fa uns anys es posa seriós per a les fotografies, vostè és una persona de rialla generosa i amb molt de sentit de l’humor en el que escriu i en el que explica... Això ve de sèrie, oi?
Em diverteixo molt escrivint, fins i tot amb els llibres que són més truculents. La meva descripció de la realitat ha de tenir un cert humor. Perquè jo em miro la vida amb aquest cert humor, d’una manera optimista.
I si té algun neguit, alguna ràbia interna, la canalitza a través de les novel·les negres, oi?
Efectivament. Però, si la novel·la està ben escrita, tots els personatges són l’autor. Perquè l’única manera d’entendre els personatges és a través de l’autor, de la seva sinceritat. Com més sincer siguis, acceptant que tota la novel·la ets tu, una cosa que surt de tu i que ofereixes als altres, com millor sàpigues fer això, millor serà la novel·la. No en tinc cap dubte. I, per tant, una cosa que surti de mi ha de tenir com a espècie principal o complementària el sentit de l’humor.
Vostè, que és un independentista convençut, i quan convé furibund, com veu la situació que estem vivint?
No ens han deixat cap més opció que ser independentistes. Ens han declarat la guerra. Aquell principi que cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, l’apliquen. Aquesta vegada no amb bombes, però ens bombardegen igual. Pretenen la ruïna de Catalunya, que és una cosa molt estranya venint d’un país que necessita econòmicament Catalunya. Quan ens hagin desfet econòmicament ja no ens necessitaran i potser serà la manera d’aconseguir la independència. Ens estan atacant i és molt difícil ser neutral o posar-se en el lloc dels que llancen bombes.
Una vida de professional en xifres
No el definirem com a mestre, degà de la novel·la negra en català, versió nostrada de Stan Lee, ni res de tan grandiloqüent, perquè el molesta... Però és cert. Nascut a Barcelona el 1949, el seu currículum és molt extens i el resumirem en xifres. Ha publicat un centenar llarg de títols entre novel·les per a adults (gairebé cinquanta), juvenils, infantils, relats, guions de còmic, de cinema i de televisió, algunes obres de teatre i dos assajos molt especials: l’imprescindible Com escric. Les regles del joc i l’encara més imprescindible De moment, tot va bé, que va rebre el premi Gaziel de memòries.
Parlant de premis, n’acumula més de vint, com ara el Sant Joan per Cabaret Pompeya, el Crims de Tinta per Societat negra, el Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per No demanis llobarro fora de temporada, tres vegades el Hammett (el més important del gènere negre a l’Estat espanyol), i entre molts altres un que li fa una il·lusió especial: el Pepe Carvalho, que atorga BCNegra i que encara va poder rebre de mans de Paco Camarasa.
L’Harem del Tibidabo (publicat per Alrevés, dins la col·lecció Crims.cat) és el seu últim títol, i a la mateixa editorial està a punt de publicar Tothom et recordarà.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
