“Vull rescatar el concepte de l’alegria de la vida senzilla i sòlida”

Jo volia assajar sobre els petits moments de gran intensitat. Són els moments intensos que ens canvien la vida, que ens permeten resistir en la quotidianitat perquè apareixen davant del desconcert o la reflexió de la vida diària. Apareixen quan caminem pel carrer com si fossin amics que ens trobem per atzar. Sempre són dins el moviment, d’una persona a una altra, d’un espai a un altre o d’un moment a un altre.

Sempre aquests moments exposen la nostra relació amb els altres, hem de mirar d’aprofitar-los. Ens ensenyen perquè aquests moments són tenaços davant la tristesa general, són un fre a l’angoixa i el pànic generalitzat que ens envia un món que genera contínuament el missatge de la por, l’amenaça de la fi... Tenim una percepció de l’altre hostil, però vull rescatar el concepte de l’alegria de la vida senzilla i sòlida.

Al segle XVIII, la marquesa Pompadour, favorita de Lluís XV, va ser una burgesa que va protegir Voltaire i Montesquieu. Ella va fomentar la utilització de mobles menys barrocs i rococós a Versalles. Era un moble auxiliar, reservat a les dones per als seus objectes personals i íntims, que s’adapta a les necessitats quotidianes com l’alegria desapareguda. És un moble de secrets, un secreter, que té una funció sexual.

La tendència a vendre la felicitat fa que els responsables de les organitzacions econòmiques que venen èxit la presentin com una transformació social. La qüestió de la felicitat individual es viu al nostre àmbit sense precisió. Ha de ser una pregunta que ens hem de saber plantejar.

Efectivament, la idea de la felicitat se’ns imposa com una meta, una felicitat social en què l’optimisme és el rei.

Els moments de felicitat comporten sempre el moviment: cap a les altres persones, en l’espai i en el temps. I d’una manera discreta et vehicules a l’altre. L’exploració íntima de l’alegria està relacionada amb la percepció d’un moviment, d’un lloc a un altre, d’un instant a un altre, d’un ésser a un altre. Es tradueix en la presència d’un altre. L’alteritat és un fenomen a desenvolupar en aquesta recerca de la felicitat.

La sensació que ens acosta l’alegria ve determinada sovint per impressions de fugacitat o de records. En el nostre món s’alterna la tragèdia amb el ridícul, les amenaces amb les exaltacions. Cadascú ho veu a la seva manera, com allò que deia Voltaire de cultivar el nostre jardí.

Les sensacions fortes, les sensacions en si mateixes, ens donen la consciència d’existir. Més que felicitat vull parlar de les petites alegries que la componen, no de les que han passat, sinó les que resten entre nosaltres...

Les que superen l’època, el terror, l’edat amb el pas del temps, la malaltia. Al mateix temps, sensacions com el sentit de l’oïda ens fan anar a una experiència molt de terra, que es diferencia del moviment que ens porta cap a una altra persona.

Hi ha una manera de mirar, però també una reflexió sobre el consum. Un lloc és un espai on hi ha relacions humanes inscrites de manera obligatòria; en canvi als no-llocs es preserva l’anonimat. Si un lloc pot definir-se com identitari, relacional i històric, un no-lloc no té cap d’aquestes característiques, no té una memòria: una cadena d’hotels, un club de vacances efímer, un camp de refugiats, un supermercat on es paga amb targetes... Els llocs no tenen llibertat per a l’individu, de sortir-se’n, mentre que al no-lloc, en un aeroport per exemple, sempre hi ha possibilitat de trobada. No vull definir quin és el bo, però en la nostra civilització els espais de comunicació s’estenen en el món global. És també on hi ha cada cop més desigualtats. Ho dic tant en el camp de l’economia com en el del coneixement.

Sí [riu]. El meu pare era del nord de Catalunya. El meu avi va ser colonitzat per la meva àvia, que era bretona.