Bermejo aixeca passions

Bartolomé Bermejo devia tenir un ego descomunal. Com els futbolistes d’elit que s’entrenen a porta tancada o les estrelles del rock que no actuen sense un camerino farcit d’ostres i xampany francès, ell també va posar condicions excèntriques per pintar. Per exemple, que al seu taller no hi podia entrar ningú. I compte perquè si alguna cosa li desagradava deixava el projecte a mig fer i es quedava tan ample (ell, perquè el que són els seus clients, que li pagaven fortunes, el maleïen). Avui d’un personatge així en diem divo. I de ben segur que, com en el seu temps, avui despertaria els mateixos sentiments ambivalents: admiració, recel, enveja i, inclús, por. Per què? Doncs perquè era bo, molt bo, i perquè era diferent, molt diferent.

De Bermejo, el pintor hispà amb més talent (i sense tebieses: un dels millors d’Europa) de la seva època, un segle XV que es discutia entre el vell i el nou món, n’han sobreviscut quatre dades mal comptades de la seva vida (curta, de no gaire més de 50 anys) i un petit grup de pintures que mai, i mai vol dir mai, s’havien reunit, fins ara que el Museo del Prado i el MNAC s’han conxorxat per aconseguir-ho. Fa dos anys i mig, quan el professor de la Universitat de Girona Joan Molina i l’actual director del Prado, Miguel Falomir, en van començar a parlar, només hi veien dificultats. Tan poca obra i que estigui tan dispersa per tot el planeta no convidava a l’optimisme. L’esforç ha valgut la pena: l’exposició es va estrenar a la pinacoteca madrilenya amb un èxit de públic i de crítica espaterrant. I ara, amb aquest aval, arriba al museu del Palau Nacional, on es podrà visitar fins al 19 de maig.

És clar que hauria sigut imperdonable que Barcelona hagués quedat al marge d’aquesta aventura. La capital catalana va ser el destí final d’un artista que es va passar mitja vida fugint per la seva condició de jueu convers des que va deixar, en una data indeterminada, la seva Còrdova natal. Però és que, a més, aquí és on va fer la seva obra magna, la Pietat Desplà, l’última de la qual es té constància que va pintar, el 1490, per encàrrec de l’ardiaca Lluís Desplà (un altre personatge fascinant que un dia o un altre hauria de tenir exposició pròpia).

En Desplà Bermejo hi va trobar un còmplice de la seva follia creativa. I amb tota probabilitat l’empar que necessitava algú com ell, que estava sent perseguit per la Inquisició. Desplà es va oposar a la introducció del tenebrós tribunal a Barcelona, no pas per cap ideari progressista sinó per blindar el seu immens poder de l’Església castellana. Bermejo el va complaure amb una pintura ben singular per a la seva capella privada (privada, sí, però sempre oberta a visites de notables) que no es corresponia amb res del que s’havia fet fins llavors. I justament per això, per aquest caràcter innovador, defugia el que s’entén estrictament per una pintura religiosa. “És un espectacle visual”, remarca Molina, el comissari, amb un repertori insòlit de fins a 73 espècies diferents d’animals i de plantes. El quadre, propietat de la catedral, va ser restaurat fa un parell d’anys gràcies al mecenatge de la Fundació Banc Sabadell, que també ha col·laborat ara en l’exposició.

No és una obra que es pugui assaborir amb un simple cop d’ull. Ni aquesta ni cap de les que va engendrar. Cada centímetre de pintura custodia un misteri per ser escodrinyat. Pot ser un color, una textura, un text perfectament llegible, un objecte d’orfebreria o una de les tantíssimes presències estranyes que pul·lulen en el seus treballs, com el dimoni (un monstre que ja el voldrien haver inventat les factories d’animació de Hollywood) del Sant Miquel originari de la parròquia de Tous. Una altra obra majúscula, i aquesta, la més antiga del seu reduït catàleg. Està datada el 1468 i pertany al període valencià de l’artista. València és clau per entendre el seu periple. En la que llavors era la ciutat més cosmopolita de la Corona d’Aragó és on Molina creu que va aprendre la tècnica de la pintura flamenca, que seria el seu segell. “Un geni com ell la va poder assimilar perfectament sense necessitat de viatjar a Flandes, com sí que van fer d’altres però sense assolir els seus nivells d’excel·lència”, apunta l’expert.

A finals del segle XIX, el rector de Tous es va malvendre l’imponent Sant Miquel triomfant sobre el dimoni a canvi d’uns tronats canelobres. I als anys noranta del segle passat la va adquirir per una morterada la National Gallery de Londres, que per a aquesta exposició s’ha avingut a cedir-lo (i en contraprestació a l’estiu també en lluirà una versió selecta, de la mostra; allà, a Anglaterra, Bermejo també aixeca passions).

En canvi, el Tríptic de la Mare de Déu de Montserrat ja va ser concebut d’entrada per viatjar a l’estranger: a la refinada Itàlia. En concret, a la catedral d’Acqui Terme, la ciutat d’origen d’un mercader, Francesco della Chiesa, que va encarregar a Bermejo aquesta magistral peça dedicada a la Moreneta (tot i que llavors encara era blanca). “Ningú havia pintat la Mare de Déu de Montserrat com ell”, subratlla Molina, que ho raona amb la insòlita funció que dona al símbol marià de la serra, reutilitzada com a seient de la Verge, i amb la substitució del típic paisatge rocós de la muntanya sagrada per un de marí.

D’aquesta dèria que tenia per “metamorfosar” la iconografia religiosa també sorgeixen els Crists adults que s’exhibeixen despullats. Hi ha poquíssims casos més d’artistes que haguessin gosat mostrar tan explícitament el sexe de Déu, emfasitza el comissari, que està fent recerca per entendre les seves raons per fer-ho. Molina intueix que eren obres amb missatges encriptats que satisfeien la comunitat de jueus conversos que continuaven practicant d’amagat la seva religió.

El Museu del Castell de Peralada en té un, d’aquests sorprenents Bermejos que cobreixen el penis de Crist amb una gasa transparent. I també el MNAC i l’Institut Amatller en les quatre taules feliçment retrobades que es pensa que formaven part de la predel·la del retaule de Santo Domingo de Silos (un dels casos, per cert, que al principi de l’article dèiem que Bermejo va deixar inacabats). La taula principal d’aquest conjunt el té el Prado, però no l’ha deixat al MNAC pel seu delicat estat de conservació. El mateix motiu ha donat el Bisbat de Saragossa per no fer venir a Barcelona (curiosament, sí que van anar a Madrid) uns compartiments del retaule de Santa Engràcia de Daroca.

Sigui com sigui, el virtuosisme de Bermejo brilla amb la seva llum pròpia al MNAC. I s’apaga quan el comissari l’encara amb les obres de factura compartida amb els artistes locals amb els quals s’associava (els poderosos gremis no li permetien anar pel seu compte) allà on anava. “Aquest és el seu drama, que els seus partners van ser d’una qualitat molt inferior”, precisa Molina. Fins i tot té més gràcia la còpia que va fer Joseph van der Veken, un restaurador molt hàbil en la falsificació de pintures flamenques, als anys vint del segle passat, del seu Sant Miquel de Tous. Després de quatre segles d’oblit, Bermejo va reaparèixer com una estrella de la pintura d’adscripció flamenca i, en haver-hi més demanda que oferta, els copistes es van arremangar. Moltes d’aquestes obres adulterades van lluir com a autèntiques fins als anys seixanta en museus de prestigi. La de Van der Veken tenia un lloc privilegiat al Petit Palais de París.