Una veu i 4 cordes

Veu, contrabaix i... res més. No és una formació habitual, però té algun precedent en la història del jazz. “No ens cal res més. Som com dues persones que parlen de qualsevol cosa, amb força improvisació”, expliquen el contrabaixista Pedrito Martínez i la cantant Sandra Fern, dos noms prou coneguts de l’escena musical gironina, que han format part dels projectes més diversos i que actualment també són components del grup Bourbon. El 2015 tots dos van posar en marxa To Wit... –traduïble com “és a dir”– i ara publiquen el seu primer disc, Naked, un EP amb cinc temes que presentaran demà dijous en un concert al Sunset Jazz Club de Girona (22 h, cinc euros).

Naked es titula així, despullat o nu, perquè “és una mostra total de nuesa en el sentit musical de la paraula, amb molta sinceritat i naturalitat”. Gravat a The Palacete Studios –un ordinador portàtil, ni més ni menys–, sense cap més ingredient que els ja descrits abans, el disc inclou cinc adaptacions, més que no pas versions, de cinc clàssics absoluts: Eleanor Rigby i Day Tripper, de The Beatles, per obrir i tancar el disc; I wish, de Stevie Wonder; Roxanne, de The Police, i Summertime, que George Gershwin va compondre per a l’òpera Porgy & Bess.

“Són els cinc temes amb els quals ens sentíem més còmodes, entre tots els temes que interpretem habitualment en directe”, afirmen. Fins ara el repertori de To Wit... està format bàsicament per adaptacions de temes aliens, però progressivament volen incorporar al seu repertori alguna composició pròpia. I l’evolució del projecte continuarà en altres línies: “Aquest primer disc sona més jazzístic, però probablement en el pròxim tendirem més al soul. També ens agradaria introduir alguna col·laboració, però com una petita aportació d’algun altre instrument i només en les gravacions, no en el directe”, remarquen.

Parlen de jazz o soul, però en la sonoritat única de To Wit... es barregen també altres ingredients, des del funk al bolero, “amb alguna pinzellada flamenca”, com explica Martínez, membre també de Los Gazpacho i baixista de la banda d’Adrià Puntí. Roxanne, per exemple, agafa en mans de To Wit... aires de rumbeta que no hauria imaginat Sting.

“No partim de cap referència concreta per fer el que fem: mai no havíem vist abans una actuació completa amb contrabaix i veu”, subratllen. El seu és un diàleg lliure, natural i sovint improvisat –tant pel que fa al contrabaix com a la veu, mitjançant la tècnica del scat– que parteix de la premissa que dos són companyia i tres són ja multitud.