“Vivim en una espècie de dictadura de la novetat”

M’interessava reivindicar que les cançons són una cosa viva: canvien, evolucionen, creixen, neixen, es reprodueixen... Massa sovint els músics ens quedem amb la primera versió d’una cançó, que és la que gravem abans, fins i tot, d’haver-la tocat mai en públic. Aquesta vegada, però, tenia ganes de portar les cançons més enllà i veure fins on les podia transformar.

No, perquè vivim en una espècie de dictadura de la novetat. Tot ha de ser un nou disc, un nou single, un nou vídeo, un nou no-sé-què... Ara treus un disc i, al cap d’una setmana, en surt un d’algú altre i del teu ja ni se’n parla. I penses: “Caram, que he estat un any, fent-lo!” Volia reivindicar el que és antic.

Vaig viure mig any a Cuba i tres anys a Mèxic i, en l’àmbit creatiu, em van marcar molt. Allà, tal com es pot comprovar quan canten, viuen la música molt intensament. Aquí hi passem una mica de puntetes, però allà la música té una funció social molt viva. Aquí anem a un concert i llestos. A Mèxic, en canvi, si et deixa la teva parella, el primer que fas és agafar un tequila i anar amb un amic a la plaça Garibaldi a cantar sobre el desamor amb els mariachis.

El meu avi era molt fan dels boleros i, havent dinat, sovint n’acabàvem cantant. Inclús havíem anat al geriàtric de Manlleu a cantar pasodobles, de manera que el meu vincle amb aquestes músiques és també molt emocional. En general tinc molta influència de la música popular i, encara que es vegi més el vessant llatinoamericà, també n’hi ha de mediterrani. En aquest disc, d’alguna manera, refaig el camí que ja va fer l’havanera.

Sí, les influències balcàniques venien, sobretot, perquè vaig anar amb el meu pare a uns quants concerts d’en Goran Bregovic. No he aparcat res definitivament, però aquesta vegada volia fer una cosa molt compacta. Volia buscar una essència de fusta, de guitarra, veu, violoncel i percussió. Tinc una pàtina d’ànima antiga, perquè les cançons que em surten són molt, potser, dels anys vint, però volia que tinguessin també punch i un vestit modern.

Sí, i tant, perquè entenc que és una riquesa. És el que em surt, però. Podria reprimir-me, però no acabo de sortir d’Operación Triunfo i no tinc necessitat de retre comptes amb ningú.

D’una banda hi ha una connexió emocional, ja que, com tanta altra gent, he acabat un munt de festes amb Amigos para siempre. És una veu que forma part del nostre imaginari col·lectiu! La seva família, a més, estiuejava a Cantonigròs i amb ell havia fet excursions en bicicleta i havia vist un munt de pel·lícules.