El Brasil d’Andrea

Tot i que els ritmes brasilers ja havien tingut cabuda en alguns dels seus projectes, Andrea Motis (Barcelona, 1995) no s’hi havia capbussat mai tant com en Do outro lado do azul, un disc cuinat entre el quintet amb què fa anys que gira per tot el món (Joan Chamorro, Ignasi Terraza, Josep Traver i Esteve Pi) i un trio d’instrumentistes del Brasil capitanejats pel pandeiro Sergio Krakowsky. “L’any 2017, a Stanford (Califòrnia), vaig veure tocar en Sergio amb l’Anat Cohen [clarinetista israeliana establerta a Nova York] i em va sorprendre molt”, explica la cantant, trompetista i saxofonista del barri barceloní de Sant Andreu. “Tenia programat, l’1 de desembre d’aquell any, un concert anomenat Brasil al Festival de Jazz de Barcelona i recordo haver pensat: «L’has de dur com puguis!» En Sergio, casualment, tenia una gira per Europa al novembre i vaig suplicar-li que l’allargués per poder arribar al dia 1.”

Poc més d’un any després d’aquell primer encontre, l’entesa entre Moris i Sergio Krakowsky ha cristal·litzat en el debut de Motis per a l’històric segell Verve (editor, entre moltes altres joies, de les sessions entre João Gilberto i Stan Getz l’any 1963). “Aquest disc ha estat un repte, sobretot en el tema rítmic”, revela Motis a aquest diari mentre, a la taula del costat, el seu pare, productor executiu en els crèdits del disc, fa diverses gestions des d’un ordinador. “Hem hagut d’entendre’ns, trobar el groove, entre dos grups que no ens coneixíem i fèiem musica diferent.”

En l’àlbum, Motis, amb gran desimboltura, alterna clàssics del Brasil popularitzats en veu de, per exemple, Gal Costa i João Gilberto amb cançons amb música d’ella i text de Krakowski o temes, com ara Sense pressa o Record de nit, en què, després de fer-ho en anglès a Emotional Dance (Impulse, 2017), s’estrena com a lletrista en català. “Eren cançons melodioses i hi vaig veure una oportunitat per fer-ho. Hi ha vegades que el català, en el jazz, sembla ficat amb calçador, però hi ha una cançó de Perico Sambeat que es diu Matilda, amb lletra de Carles Alberola, que és excel·lent i que sempre he tingut, en aquest sentit, de referent.”

Que Motis, d’altra banda, se sent còmode entre cavaquinhos, pandeiros i guitarres de set cordes queda clar en els primers compassos del disc. “La música brasilera et fa posar de bon humor, que és el que busco en la música. M’agrada el ritme, la positivitat... Vaig descobrir-la per mitjà de les fusions de Gilberto i Getz, que no em cansaré mai d’escoltar, i també m’encanten veus com ara les de Gal Costa, Elis Regina, Maria Rita, Roberta Sá...” Una adaptació del Mediterráneo de Joan Manuel Serrat –amb qui Motis, tot i coincidir una vegada, no ha cantat mai encara– sembla fer en el disc de contrapunt conceptual. “Pot semblar-ho, però el cas és que en Sergio va suggerir que féssim alguna cosa amb un punt afro i se li va acudir fer-ho amb Mediterráneo. L’havia fet per a un espectacle, Nits d’estiu i festa, al Teatre Grec, en què fèiem també, per exemple, Alegria d’Antònia Font, i em va semblar magnífic. La meva mare sempre ha estat molt fan d’en Serrat.”

Amb Do outro lado do azul a les botigues des d’aquest mes de març, Motis es prepara ja per als directes. Acompanyada dels músics brasilers que l’han gravat, el presentarà el 5 d’abril a l’Auditori de Girona en el marc del festival Strenes i, a la tardor, serà objecte del Retrat d’Artista del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, en el marc de què Andrea Motis presentarà cinc projectes diferents, amb un concert final al Palau de la Música el 20 de novembre. Abans, però, es podrà veure l’estrena en cinemes, prevista per al 5 d’abril, de La trompeta silenciosa, el documental sobre ella que Ramon Tort (realitzador, fa sis anys, de Sant Andreu Jazz Band - A Film About Kids and Music) li ha dedicat.