“Il·lustrar és traduir les idees en imatges”

Sí, un quart de segle... He passat moment millors que altres, alguns de més complicats. He intentat sobreviure i fins i tot viure de la il·lustració.

Doncs estamos bastante mal. Tot ha canviat molt... Jo recordo els primers anys de publicar a l’Avui. Vivia a Barcelona i agafava el metro o l’autobús i intentava seure al costat d’algú que estava llegint el diari, mirant-lo de reüll, i esperava que arribés a la pàgina on hi havia la meva il·lustració per veure quina cara feia. Això ara és molt difícil de fer. Potser sí que la gent està llegint la premsa, però no ho saps. Els veus amb el mòbil i no saps què estan mirant o llegint.

Sí... [riu] Aleshores, això què vol dir? Que hi ha hagut un canvi. Que la premsa en paper està intentant veure cap on ha d’anar. I que els il·lustradors i il·lustradores que treballem en premsa ho hem notat moltíssim. Molts hem passat a treballar menys o hem deixat de treballar.

I tant. Té molt de futur, perquè cada cop la imatge és més important. El que proporciona una il·lustració no deixa de ser una imatge única que, d’alguna manera, ningú més et pot fer. És un vestit fet a mida. I això és una eina molt poderosa en un món en què la imatge és bàsica.

Hi ha un cert desconeixement de la professió. De fet, fa uns anys, quan em preguntaven a què em dedicava i deia que era il·lustrador, hi havia gent que es pensava que llegia molt, que era un paio molt il·lustrat... Això ha anat canviant i crec que l’APIC, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, ha fet feina perquè tingui un reconeixement, però encara no se sap ben bé què és un il·lustrador, quina diferència hi ha amb un dibuixant o amb un pintor... Per tant, falta que la gent entengui exactament què fem. I això que el món que ens envolta està ple d’il·lustracions: els llibres, tant dins com a les cobertes; ha tornat la il·lustració mural a botigues i negocis de tota mena; il·lustracions al món de la moda, impreses a tot arreu, a bosses, a skates... Els personatges que surten al paquet de cereals de l’esmorzar... I a les pantalles: videojocs, aplicacions... Per tant, la il·lustració està molt present, però falta que la gent entengui que això que veuen ho hem fet els il·lustradors.

Moltes idees comencen amb un dibuix. Hi ha un vessant que és l’art conceptual, sobretot en les aplicacions i els videojocs, fins i tot en les pel·lícules d’animació, en què aquells personatges que veiem han de començar per un dibuix. Algú els ha de començar a dibuixar, a imaginar, amb un paper i un llapis, o amb una pantalla, tant és, però algú ha de començar a fer aquest dibuix.

És un camp molt obert, molt gran. Una de les revolucions del món digital, potser la més gran, és la distribució. És relativament fàcil crear un producte, fins i tot en paper, però el que és molt complicat és distribuir-lo, fer-lo arribar a la gent en un territori gran. I la distribució digital ho ha canviat molt. Un petit estudi pot crear un producte i automàticament el pot distribuir a àmbit global, a àmbit planetari. Això és un canvi molt gran que ha obert moltes portes. En el món dels videojocs fa uns anys hi havia una revolució independent, companyies petites –i a Catalunya n’hi ha força– que s’animaven a treballar en un projecte perquè sabien que després, com a mínim, tenien l’oportunitat de vendre’l a àmbit internacional. I directament a l’usuari d’aquella plataforma. Si fas un joc per a mòbil, l’usuari, des del seu mòbil, podrà descarregar aquell producte. I això és el canvi més important que ha dut el món digital.

Exactament. Tot i que en el món de la literatura és diferent perquè la traducció és complexa, hi entra un altre factor. En els productes més il·lustrats el text sol ser una part petita i força traduïble.

Moltes coses. Treballem per la professió, que bona falta fa. L’APIC va néixer el 1981. És una associació important, tenim gairebé 600 socis. Tots il·lustradors, tot i que hi ha diferents graus de relació amb la professió. Tradicionalment no tothom s’ha dedicat al 100% a la il·lustració. Hi ha qui ho ha combinat amb el disseny o la docència. Hi ha moltes especialitzacions i molts autors que utilitzen aquest llenguatge en diferents camps.

Durant molts anys ho he fet tot directament amb l’ordinador. Hi ha tauletes gràfiques digitals que, d’alguna manera, imiten el fet de dibuixar a mà. És un tema pràctic perquè no deixa de ser una professió i convé que la feina vagi fluida, ràpida, i això ajuda. Tot el que faig acaba en digital, però no sé mai com comença. Una manera de superar el bloqueig creatiu és poder començar aquella il·lustració de qualsevol manera, de vegades en pantalla i altres anant a fer un cafè amb una llibreteta...

I tant, és fantàstica. De tant en tant és la manera de desconnectar del món digital, que a vegades et bombardeja... Veus tantes imatges, tothom ho fa tan bé, tothom és tan fantàstic, hi ha tants il·lustradors arreu del món... I la llibreteta que ets tu simplifica la cosa i va molt bé.

Són força representatius, tots dos. Escola de les Lletres és una col·lecció de llibres, escrits per la Susanna Peix, una molt bona autora de llibres infantils, que jo il·lustro. Són llibres amb un tarannà educatiu, tot i que molt divertits i esbojarrats, on s’expliquen les aventures de les lletres que van a aquesta escola. Una feina molt interessant perquè és important que els nens no perdin de vista com són les lletres, quina forma tenen. Per això no les podia recargolar ni afegir cap perspectiva estranya que no permetés identificar-les. Vaig haver de ser molt gràfic i vaig pensar que canviant braços, cames i l’expressió dels ulls podien fer qualsevol cosa sense modificar el cos. Han sortit nou volums de la col·lecció. Treballo en el dotzè.

Cada llibre té una lletra protagonista, sí. La Susanna els fa viure unes aventures molt curioses i de vegades el protagonisme és compartit. En el primer, la V i la B i la M i la N són germanes i es barallen...

MIST és “Missió Internet Sense Trolls”. És un joc encarregat per l’Ajuntament de Barcelona i desenvolupat per Jocs al Segon. Per una banda és un joc educatiu, en el millor sentit, que intenta transmetre una idea, la problemàtica del trolls a internet, per això hi ha missatges en negatiu i en positiu dirigits als infants i adolescents. A més, Jocs al Segon van visitar un munt d’escoles i van fer dibuixar als nens tot de personatges i em van passar tot aquest material perquè en fes un redisseny, una recreació. És una de les feines maques de ser il·lustrador. Perquè ser il·lustrador va més enllà de dibuixar. Il·lustrar és traduir les idees en imatges. I aquest procés és molt interessant.

Tinc una influència del manga. Però la meva generació no va néixer amb el manga, tot i que vam poder veure a la televisió Marco, Heidi, Mazinger Z... No ens arribava gaire cosa en paper i el que arribava eren còmics redibuixats a Occident. No fos cas que algú s’espantés amb els mangas originals. A Occident va començar a sortir alguna cosa de manga i crec que va ser Akira, cap a finals dels anys vuitanta. Quan estudiava, el 1991, vaig començar a treballar en un restaurant japonès de Barcelona que estava molt orientat a la colònia japonesa; feien menús de migdia. Al Japó és típic que un restaurant tingui una bona col·lecció de manga. I aquest la tenia. I veure en aquella època mangas originals, va ser brutal.

Sí, i era impressionant com els podia entendre només amb les il·lustracions. Hi havia un intent de comunicació superpotent. Jo llegia molt de còmic europeu i nord-americà, que té moltes qualitats, però el poder de comunicació que té el manga em va impressionar molt. I després les diverses estètiques, tot i que de vegades caiem en el tòpic que la gràfica sembla igual, em va impressionar la diversitat. I que el que importa és comunicar i fer-ho bé. I tot això em va influir moltíssim.

Cal fer moltes coses, però els premis estan bé. Són una manera de celebrar una miqueta i socialment el que fem i treballem, i això és important. En el cas dels premis Junceda, que els organitza l’APIC i són els més importants de Catalunya, són útils perquè recullen quinze categories i així queda molt ben representat el ventall de diversitat de la il·lustració.

Això ho vaig descobrir fa poc en un moment d’introspecció. Dibuixar ho he fet sempre. Molts cops encara no saps escriure i el primer procés creatiu de molta gent és dibuixar. Recordo que els meus pares em van regalar una pissarra per dibuixar amb guix i em va provocar molt malestar. M’agradava el que dibuixava però una hora o altra ho havia d’esborrar... I ho passava fatal.

Fa uns anys, al Palau Robert de Barcelona, van fer una exposició de la Pilarín Bayés. Veient-la em vaig adonar que el gran moment que em va fer pensar que a mi m’agradaria fer això, ser il·lustrador, va ser amb El zoo d’en Pitus, escrit per Sebastià Sorribes i il·lustrat per la Pilarín Bayés. Soc superfan d’ella. Ja ho sap. I altres noms d’autors que m’han agradat són Mariscal, Cesc, Sempé, Jack Kirby, Osamu Tezuka...

Doncs rica, plena... i lliure.