“Als catalans la cultura és el que ens ha fet irreductibles”

No, perquè no hi havia neu! Però la temporada passada, sí. Normalment vaig a la Molina. Veus, allà [assenyala una lleixa llarga]? Són totes les copes que he guanyat en competicions. Em sento fort. Encara sí.

Vaig néixer el 1925 al carrer de la Princesa tocant al parc de la Ciutadella, en plena dictadura de Primo de Rivera. De la guerra en tinc records solts, però potents, i un dels primers, just en aquesta casa on som ara, a la part alta de la ciutat. Hi vam venir a viure el 1935. Uns desgraciats volien matar una gent en un carrer proper, però es van equivocar i van venir aquí. Jo estava assegut en una cadira i em van apuntar amb una pistola. Només tenia deu anys i mig!

Les destrosses a les esglésies van afectar profundament el meu pare, que va sortir a salvar el que va poder, posant-se en risc i tot. No perquè fos creient, sinó perquè era arquitecte i valorava les obres d’art. Van destruir per destruir, però eren uns ignorants: així no s’arregla el món, sinó just el contrari, el fas malbé! Estaven engrescats per unes idees que podien tenir coses vàlides, però a l’hora d’aplicar-les van fer disbarats.

Al contrari. Dubtava perquè no semblés que me’n volia aprofitar, del seu renom. Però em tibava tant el món de la construcció... Els arquitectes fan una obra, uns edificis, que són a la via pública, que els veu tothom. Per això tenim una enorme responsabilitat. No podem cometre errors. Els errors, en arquitectura, no es poden amagar.

Fer les coses no pensant en lluir-te, en el benefici propi, sinó en donar el millor servei a la persona que t’ha fet l’encàrrec i, encara més important, a la societat. Ser útil, ajudar a fer ciutat i a fer país, aquest va ser el seu principi, i també ha estat el meu. Estic escrivint un llibre sobre la seva obra, per publicar-lo. Em va ensenyar a estimar Catalunya en una època de foscor. Aquí, en aquesta casa, hi va promoure els primers actes de resistència cultural en la immediata postguerra.

Amb molt respecte. Gaudí és una figura de primer ordre mundial, un fora de sèrie que hem tingut la sort que fos català. El món ens situa en el mapa gràcies a ell. Avui és reconegut per tothom, però hi va haver uns pioners en reivindicar-lo, en donar-lo a conèixer, entre ells el pare, que el venerava.

Que era un projecte complex, sí, però impossible, no, en absolut. I et diré que sense aquells primers donatius, sense la gent humil que hi va donar suport, no seríem on som avui. La història dels països l’expliquen en bona part els edificis. La Sagrada Família ha estat un desig col·lectiu que s’ha anat transmetent de generació en generació. Durant molt temps no hi havia diners, però hi havia voluntat, que és el que als catalans, un poble que hem estat a punt de desaparèixer –bé que ho han intentat, i ho intenten, els nostres poderosos veïns!–, sempre ens ha fet tirar endavant. Si vols ser, fas. La cultura és el que ens ha fet irreductibles.

[Riu.] Mira, jo ja he fet el que em tocava. Puc anar-me’n tranquil. De tant en tant parlem amb el Jordi Faulí [l’actual arquitecte director]; si me’ls demana, li dono consells, però no m’hi fico. Se’n sortirà. Però, compte, el projecte de la Sagrada Família no s’acabarà quan s’hagi completat la construcció: el seu gran repte de futur és compenetrar-se amb la comunitat. Amb els creients i amb els no creients.

No hem fallat a cap de les seves idees.

Que Gaudí volia que ho féssim: als seus successors ens ho va deixar tot lligat, no ens hem inventat res. I, sobretot, que hi entrin.