Un Brunet sense maquillar

“Al cap de sis anys de l’alliberació, l’any 1945, s’escau el centenari del naixement de Mossèn Verdaguer. El centenari serà celebrat oficialment, però si Mossèn Verdaguer visqués no podria publicar els seus llibres i hauria de dir en castellà les tres avemaries del final de la missa.” No és pas l’anotació d’un exiliat que observés les coses de l’Espanya franquista amb un sarcasme altiu, sinó una de les moltes reflexions que el periodista Manuel Brunet, catalanista, catòlic i afí a la dreta liberal, va deixar escrites mig d’amagat en unes quartilles que no han vist la llum fins ara.

Testimoni privat. Reflexions i textos de postguerra d’un vencedor vençut (1940-1947) és el testimoni del desengany precoç d’una dictadura que no estava resolent cap dels mals que la guerra havia magnificat i que deixava sols amb el seu desconcert gent com Brunet, que havien cregut que l’anarquia encara era pitjor que la tirania, o que “a l’Espanya roja el diner corria a torrentades”, com arriba a escriure en un to abrandat que dona ales a la propaganda del règim contra el govern republicà.

En aquestes notes privades, recopilades per l’investigador Francesc Montero gràcies a una beca de la Fundació Valvi, Brunet es mostra alhora “ferotgement franquista i ferotgement antifranquista”, com va assenyalar l’historiador Joaquim Nadal en la presentació del volum, la setmana passada a Girona, i és en aquesta contradicció, incòmoda, fins a cert punt enervant i tot, que se sustenta l’autenticitat del document, que no amaga ni embelleix cap gir del pensament. “És un llibre transparent”, va dir Nadal, en què aflora tot “el drama de la dreta liberal conservadora”, molt menys vistós que el de l’esquerra represaliada, però drama al cap i a la fi, víctima igualment de la barbàrie del 36, amb els seus morts i els seus exiliats.

Més que una adhesió cega al franquisme, hi ha en Brunet l’antirepublicanisme d’un intel·lectual escarmentat que no s’estalvia “crítiques viscerals contra la gestió de Lluís Companys”, que ja havia denunciat en públic arran de l’afer Bloch i que el 1932 li havia costat una violenta agressió, en ple carrer, d’agents republicans. “S’ha de poder dir que dona suport a un règim dictatorial”, es reafirma Montero, però “no ho fa amb entusiasme, no és pas un arribista”. En tot cas, “la realitat s’imposa com una bufetada”, afegeix, i en les notes que escriu en privat es va apreciant “una evolució extremadament ràpida que passa de l’adhesió al desencís radical”.

És el primer de la seva promoció que se’n desenganya, molt abans que Josep Pla, molt abans que Gaziel. “Ho he perdut tot”, escriu el 1942, “sóc un refugiat a casa de la meva sogra”. No serà mai germanòfil ni hitlerià, ni tampoc adepte a la Falange, que acusa en to implacable d’haver fet d’Espanya “un formatge de cucs”, però sí un irat anticomunista, i aprendrà a bracejar en aquest mar de cendres, conscient, com escriu, que “una de les tares del país és l’odi a la intel·ligència”.

El llibre es completa, a banda d’un àlbum fotogràfic, amb la narració inèdita Vigília de Corpus a Girona, datada el 1947 i d’una prosa tan plàstica i elegant (hi ressonen des de les visions catedralícies de Pla als somiejos del Ruyra de La fi del món a Girona) que, per si sola, va remarcar Nadal, justificaria l’edició dels papers postrems de Brunet.