Narcisisme

En una sala emmoquetada ampul·losa d’hotel pretensiós. Aquest és l’espai en què Alícia Gorina posa les seves obres (en teoria) al divan perquè les psicoanalitzin amics de la seva mare. Ja d’entrada, queda clara la broma: de tots els micròfons que els fan de refugi només n’hi ha un que funciona. És una demostració evident que l’experiment és una farsa, des del principi. Com en un grapat de treballs d’Albert Arribas (que hi signa la dramatúrgia), quan el públic entra, els intèrprets ja són a la sala (tot i que amagats). Van emergint per les faldes de la taula, de sota els rams de flors. Els psicoanalistes fan d’investigadors secrets? Amb l’arrencada, ja queda clar que el psicoanàlisi rigorós no aguanta aquest test d’estrès per múltiples condicions. Però que sí que connecta amb el teatre per la capacitat de joc, de posar a prova i revisió parts de la vida.

Gorina va considerar que era just completar el Watching Peeping Tom que havia realitzat amb el seu pare (el crític de cinema Àlex Gorina). Va optar pel vessant professional de la mare i per posar el seu teatre al divan. Evidentment, el narcisisme de creure’s la persona que tothom ha de seguir i analitzar és un dels jocs hiperbòlics. Però també la peripècia de les actrius (Anna Alarcón havia d’interpretar Blasted, però la van arraconar perquè ja no era prou jove, explica la mateixa actriu en un monòleg tan despullat com divertit). Es parla de Blasted (de Sarah Kane), però també de Puputyttö (de Saara Turunen), d’Imatges gelades (de Kristian Smeds) i de Watching Peeping Tom. Però tot acaba degradant en l’Alícia al país de les meravelles, un estadi irreal, fantasiós, que apel·la a unes raons ben íntimes de Lewis Carroll.

El treball és variat, distret (si bé s’agraeix saber de les obres de què parlen, no és imprescindible). Potser caldria que la presència dels psicoanalistes (que juguen, còmics, el seu paper d’estirats ponents) permetés una millor audició.