“La crítica? Només cal mirar el que hem venut”

Probablement millors que mai, amb l’única excepció que dos dels nostres ja no hi són. Tinc la sensació que la banda mai no havia sonat tan bé, i que estem, molt possiblement, en el nostre millor moment des dels temps Toto IV (1982), en termes de concerts amb entrades exhaurides, capacitat dels recintes on toquem, audiències rejovenides i, fins i tot, bones ressenyes, la qual cosa no sempre havíem tingut!

La crítica? Només cal mirar el que hem venut. Fixa’t en les estadístiques! Si algú que escriu en una revista odia la nostra música no seré jo qui li faci canviar de parer. És una opinió i prou. Ja hi ha mil milions de fans convençudíssims que és equivocada. Que Toto és una banda merdosa és un clixé del 1979; és absurd que encara estiguem amb aquests romanços. Qui ho cregui que vagi a Allmusic.com, o fullegi el meu llibre, i trobarà el meu nom escrit en els crèdits de milers de discos.

Com un nen amb joguines noves, sí, ja que he pogut treballar amb els meus herois. Amb Michael Jackson, que és per qui molta gent em pregunta, m’hi vaig sentir molt a gust. Un tipus fantàstic.

Sí, soc més madur, i ja fa temps que he deixat d’intentar guanyar cap cursa entre guitarristes, que és el que solen fer els joves. Si algú vol veure el guitarrista més veloç del món, que no em vingui a veure a mi, ja que de ben segur que hi ha nanos de 18 anys més ràpids. Hi ha coses, però, que no te les ensenyen enlloc, i que només s’aprenen creixent i madurant. I amb tècnica no n’hi ha prou. Això no és com estudiar matemàtiques, que al final del llibre hi ha totes les respostes.

Vam créixer junts. Jo era el rocker, Steve [Porcaro, teclista] el tipus obsessionat amb l’electrònica... i tot va anar quallant. Mai no vam tenir cap reunió per decidir com sonaríem. Però, és clar, fas tocar aquestes cançons a algú altre i no sonen igual. És una qüestió de química.

No som els d’Africa i prou. Som una banda de rock & roll fantàstica, amb un munt de cançons i veus de veritat!