Decebedora Europa
Costa-Gavras porta al cinema el llibre de Iannis Varufakis ‘Adults in the room’, sobre la seva experiència amb les institucions europees durant la crisi grega
“No crec en els herois, el que ens cal és gent coherent com Varufakis”, diu el director de ‘Z’
“El cinema té l’obligació de tenir una relació directa amb la gent, amb el poble; no pot ser un simple entreteniment com el futbol”, afirmava fa poc al Festival de Sant Sebastià el cineasta francès d’origen grec Costa-Gavras. Sempre nega, però, que ell faci cinema polític: “Totes les pel·lícules són polítiques. Què és la política sinó una relació entre la gent cada dia i en cada moment? Les meves pel·lícules parlen sovint del poder.” A Adults in the room (Comportarse como adultos), fa una dura crítica a les institucions europees i a la seva manera de gestionar la crisi grega el 2015, quan Syriza va guanyar les eleccions gregues i Varufakis va esdevenir ministre de Finances del país. Es tracta d’una pel·lícula de ficció amb l’actor Christos Loulis en el paper de l’exministre.
Estrenada ahir als nostres cinemes després de passar pels festivals de Venècia i Sant Sebastià, la pel·lícula adapta el llibre homònim de Iannis Varufakis sobre la seva experiència com a ministre: les reunions amb les institucions de la troica, els intents de reestructurar el deute grec que no parava de créixer, l’arrogància dels polítics i banquers europeus davant les seves peticions, l’intent de salvar l’economia i l’estat del benestar grec davant la burocràcia i la indiferència al dolor aliè dels poderosos d’Europa, el canvi d’actitud dels polítics en les reunions privades i davant la premsa...
“No crec en els herois, el que ens cal és gent coherent –va comentar Costa-Gavras en una entrevista amb aquest diari a Sant Sebastià–. El que m’agrada de Varufakis és que ha escrit llibres molt interessants i és l’únic que ha deixat la política per coherència amb les seves idees. Tots els altres s’hi han quedat, a la dreta i a l’esquerra. No el veig com un heroi, com un Superman que ens ve a solucionar els problemes, però manté una coherència entre les idees i el comportament.”
Confiança en els polítics
El director de La caixa de música i Amén no carrega indiscriminadament contra la classe política. “No hi ha cap altra solució que confiar en els polítics, per això els elegim –comenta–. El problema és quin tipus d’elecció fem i què ens prometen. Com a votants tenim responsabilitat. De vegades ve algú que promet que farà tot el que voldríem, però no ho fa, i seguim fent-li costat. Hi ha una relació gairebé religiosa amb els polítics, hi ha qui pensa que ens salvaran, és una idea completament religiosa. No es tracta de salvar, sinó de canviar els països.”
El cineasta es qüestiona què vol dir exactament ser europeu. “No em puc sentir europeu amb gent com Juncker i Barroso, perquè són personatges molt negatius, per no fer servir adjectius pitjors. La cultura no funciona a Europa com hauria de funcionar, ni la pedagogia, ni els aspectes més socials. Ser europeu és un problema.”
Un país atrapat
La pel·lícula ataca les polítiques d’austeritat promogudes per Alemanya, un debat que també s’havia produït a casa nostra: com es pot refer l’economia d’un país si els interessos del seu deute l’ofeguen? No és millor reestructurar el deute i permetre que l’economia respiri perquè es generi riquesa i així poder pagar? És més important pagar cada euro que es deu als bancs o els drets humans dels grecs? “Hi ha una gran quantitat de gent amb estudis que ha marxat, això suposa un empobriment enorme per a Grècia –diu el cineasta–. No hem sortit de la crisi; com en podem sortir si hi ha aquest deute enorme i s’han de pagar interessos? Hi ha un 18% d’aturats, i entre els joves, un 50%. La situació és molt difícil.”
